Revuelta de los cipayos

La rebelión de los indios tuvo diversas causas religiosas, sociales, políticas y económicas. Los cipayos hacía tiempo que venían acumulando animadversiones contra la Compañía, principalmente por las diferencias étnicas entre los oficiales británicos y las tropas indias.
Fricciones [editar]

Adicionalmente los indios eran de la creencia que los británicos estaban tratando de convertir a la población al cristianismo, lo cual no era del todo falso, dado que si bien la Compañía trataba de disuadir a sus oficiales de emprender tareas de evangelización, estas órdenes no eran del todo cumplidas y los intentos de evangelización se mantenían activos.

Por otra parte, los indios no veían con buenos ojos la rápida ocupación de territorios por parte de la Compañía y la introducción de costumbres occidentales que dicha ocupación conllevaba. Esto incluyó la ilegalización de ciertas costumbres religiosas, tanto hindúes como musulmanas, las cuales se consideraban poco civilizadas por parte de los británicos. Por ejemplo, los británicos abolieron el matrimonio entre niños, el Sati (la quema de las viudas en las piras funerales de sus fallecidos esposos) y el infanticidio de las hembras. Muchos de los esfuerzos de la compañía se veían con desconfianza. Por ejemplo, la primera locomotora que arrancó de Bombay en 1850 se consideraba como un demonio.

Pero la común creencia que fueron los británicos los únicos que trataron de eliminar prácticas incivilizadas no es correcto, por cuanto también había reformistas indios, muy notablemente Raja Ram Mohan Roy, que eran la verdadera fuerza detrás de estas reformas. De hecho después de 1857, los británicos desistieron en introducir cambios en las costumbres de los indios y se concentraron más en reforzar la división social que existía en la India, para así lograr su supremacía. Después de 1857 los oficiales regionales feudales llamados Zamindari se volvieron más opresivos y la división por Castas más pronunciada. Por otra parte, la separación de hindúes y musulmanes aumentó y fue más visible, todo debido a los esfuerzos de los británicos de mantener a la India como una sociedad dividida. Esta táctica es la que se conoce como «Divide y vencerás».

El sistema judicial, como era de esperarse en un régimen de ocupación extranjera, era injusto para los indios.

La política de expansión de la Compañía también era mal vista por los indios. En ocho años, James Andrew Broun-Ramsay, Primer Marqués de Dalhousie y Gobernador General de la India anexó 650.000 km² de territorio a la Compañía.
Motivos económicos [editar]

La Compañía Británica de las Indias Orientales era una poderosa empresa de exportación cuya fuerza respaldaba gran parte de la colonización de la India. El poder de esta empresa llevó 150 años en lograrse. Ya en 1863 la compañía estaba muy activa, al punto que las dádivas a regentes indios llegaban a 90.000 libras, una gran suma de dinero en aquella época. A través del soborno la Compañía podía operar en los mercados extranjeros a pesar de que las importaciones baratas del sureste de Asia de seda, algodón y otros productos eran perjudiciales a la economía de esas regiones.

En 1848, sin embargo, las dificultades financieras de la Compañía obligaban a una masiva expansión de los territorios británicos en el sur de Asia. La Compañía anexó doce reinos regentados por Rajas locales entre 1848 y 1854. En un artículo publicado por The New York Daily Tribune el 28 de julio de 1857, Karl Marx escribió «en 1854 el Raj británico de Berar, que comprende 80.000 millas cuadradas de terreno y una población entre cuatro y cinco millones de habitantes y enormes tesoros, ha anexado por la fuerza este territorio».

Para consolidar y controlar las colonias los británicos contaban con un ejército de 200.000 soldados nativos y 40.000 oficiales británicos. En 1857 los últimos vestigios de independencia en la India habían desaparecido y la Compañía exportaba toneladas de oro, seda, algodón y otros materiales de gran valor a Inglaterra cada año.

La región era gobernada bajo un sistema bastante duro y riguroso denominado Zamindari que facilitaba el cobro de impuestos. En algunas regiones los campesinos fueron forzados a sustituir sus cultivos de productos para su subsistencia a plantaciones de índigo, café y té. Esto ocasionó dificultades para los campesinos que no eran remunerados debidamente.

La industria local también sufrió de los rigores impuestos por la Compañía. Estableciendo muy bajas tarifas de importación, la India se veía inundada de telas baratas de Inglaterra, con las cuales las industrias indias no podían competir. De esta forma, la India que había sido un exportador de telas de lujo a Inglaterra, se vio reducida a cultivar y exportar algodón, el cual era utilizado en las fábricas de la Gran Bretaña para ser subsecuentemente exportadas a la India.
Interferencia política [editar]

Si un terrateniente fallecía sin un heredero masculino, la tierra pasaba automáticamente a formar parte de la Compañía Británica de la India Oriental. Lord Dalhousie utilizó esta doctrina para tomar posesión de diversos reinos, entre ellos Pune, Nagpur y Jhansi, lo que movió a los regentes locales a unirse a las tropas rebeldes.
Los cipayos [editar]

Los cipayos eran soldados indios que servían en el ejército de la Compañía bajo el mando de oficiales británicos. Estos oficiales eran entrenados en escuelas de guerra que tenía la Compañía en Inglaterra. Los enclaves de la Compañía en Bombay, Madrás y Bengala mantenían sus propios ejércitos con sus propios comandantes-en-jefe y tenían mayor contingente de tropas que el ejército del Imperio Británico. En 1857 había 257.000 cipayos. y a los soldados británicos se les conocía como Casacas rojas



Los cipayos también estaban descontentos con varios aspectos de la vida militar. La paga era relativamente baja y cuando los británicos conquistaron Awadh y Punjab, no recibieron la paga extra que representaba servir en estas regiones, por cuanto ya no se consideraban como misiones extranjeras. Sin embargo, no estaban sujetos al castigo de azotes con látigo como estaban sujetos los soldados británicos. No obstante, los cipayos se veían constantemente enfrentando a otros indios, lo cual acrecentaba su creencia que el ejército sólo defendía y representaba a los intereses extranjeros. En una zona colonial, esta es la principal causa de una conflagración.

El detonante de la rebelión fue, sin embargo, un nuevo rifle. En efecto, por esta época el ejército fue armado con el rifle Lee-Enfield, el cual fue introducido por primera vez en la India. El cartucho que utilizaba este rifle estaba cubierto por una membrana grasosa que debía cortarse con los dientes para ser cargado al rifle. Circulaba el rumor que esa grasa provenía de vacas o de cerdos, lo cual era ofensivo tanto para los soldados hindúes como para los musulmanes, dado que consideraban el consumo de cualquier producto derivado de vaca o de cerdo como algo prohibido por sus principios religiosos. Los británicos sostenían que la grasa no provenía de animales y trataron que los indios prepararan su propia grasa bien fuera de abejas o vegetal. No obstante el rumor siguió persistiendo. Inclusive se estableció un nuevo procedimiento mediante el cual el cartucho podía ser activado, no con los dientes, sino con las manos.

Por aquella época también se esparció el rumor que el dominio británico solo duraría cien años. Este dominio comenzó en 1757, tras la batalla de Plassey.
Comienzo de la Guerra [editar]

El 26 de febrero de 1857, el regimiento 19º de Infantería de Bengala rehusó utilizar los nuevos cartuchos. El Coronel les exhortó a hacerlo, profundamente enojado, amenazándolos con artillería y caballería. Finalmente aceptó retirar sus amenazas tratando de buscar una solución pacífica al problema.

El 29 de marzo de ese mismo año en Barrackpore, cerca de Calcuta, un soldado cipayo del 34to. Regimiento de Bengala (compuesto por nativos indios) atacó e hirió a un sargento británico y a su ayudante. Posteriormente corrió la versión que el soldado estaba en un trance religioso. Después que le fuera ordenado a otro soldado nativo su captura, el soldado se negó a cumplir la orden. Finalmente capturado el atacante, ambos soldados fueron ahorcados el 8 de abril. El regimiento completo fue desbandado como castigo por este incidente y porque se temía también una venganza contra los oficiales británicos. Los soldados de otros regimientos consideraron que el castigo había sido excesivo. El soldado que inició la revuelta se llamaba Mangal Pandey (1827/1857) y es considerado por los indios como uno de los primeros luchadores por la libertad de su país. en 1984, el gobierno indio emitió una estampilla para conmemorarlo.

El 9 de mayo, 85 soldados del 3er regimiento de Caballería Ligera también se negaron a utilizar los cartuchos. Fueron hechos prisioneros y sentenciados a 10 años de trabajos forzados, después de despojarlos de sus uniformes en público.

Al día siguiente, los regimientos de caballería 10º y 20º de Bengala en Meerut, se sublevaron contra sus oficiales. Liberaron a los prisioneros del 3er regimiento y atacaron los enclaves europeos de la zona, matando a todo europeo que encontraron a su paso, incluyendo mujeres y niños, y quemando sus casas. Las fuerzas rebeldes fueron enfrentadas por las fuerzas británicas en Meerut, localidad que tenía el mayor contingente de tropas británicas de la India. Con la ayuda de 12 cañones, 2.038 soldados y oficiales británicos hicieron frente a 2.357 cipayos, quienes estaban desprovistos de artillería. Los comandantes de las fuerzas británicas en Meerut, sin embargo, reaccionaron tardíamente y no lograron detener a los cipayos, que se dirigieron a Delhi. Tampoco informó la guarnición de Meerut a otros cuarteles acerca de que se había producido una rebelión, todo bajo la creencia de que podrían contenerla ellos mismos.

El 11 de mayo los rebeldes llegaron a Delhi, donde encontraron refuerzos de otras tropas rebeldes y atacaron y capturaron el Fuerte Rojo (Lal Qila), matando a cinco británicos, incluyendo un oficial y dos mujeres. Lal Qila era la residencia oficial del emperador mogol Bahadur Shah Zafar, y los cipayos le pidieron retomar su trono. Si bien al principio se negó, finalmente accedió y se convirtió en el líder de la rebelión.


La rebelión comenzó a extenderse más allá de las fuerzas armadas, si bien no resultó tan popular como sus líderes esperaban. Los indios no estaban totalmente unidos. Si bien Bahadur Shah Zafar fue restituido en su trono, había facciones que querían que el trono lo ocuparan los Marathas y, por su parte, los Awadhis querían mantener el poder que su Nawab tenía antes de la ocupación británica.

La guerra se centró principalmente en el norte y centro de la India. Delhi, Lucknow, Kanpur, Jhansi, Bareilly, Arrah y Jangdishpur fueron los lugares donde hubo mayores enfrentamientos. Hubo también proclamas de jihad o guerra santa por parte de algunos líderes musulmanes entre ellos Amhedullah Shah, lo cual hizo pensar a los británicos que eran los musulmanes la principal fuerza detrás de la rebelión.

Por otra parte, muchos indios respaldaban a los británicos debido a que rechazaban la idea del retorno del régimen mogol y, además, porque no percibían la existencia de una nación india, debido a las divisiones existentes territoriales y religiosas que habían prevalecido en el subcontinente durante siglos. Estas fuerzas fueron cruciales para la recuperación por parte de los británicos de las zonas ocupadas por los rebeldes. Los Sikhs y Pathans del Punjab, en el Noroeste de la India, respaldaban a los británicos y fueron una fuerza determinante en la captura de Delhi. Los Gurkhas de Nepal también formaron parte del contingente británico.

El sur de la India se mantuvo relativamente pacífico, únicamente con brotes aislados de violencia. La mayoría de los estados del sur estaban regentados por los Nizams y Mysores, los cuales no estaban sometidos a la ocupación británica.
Etapas iniciales de la guerra [editar]

B

Inicialmente las tropas indias lograron victorias sobre las fuerzas británicas, las cuales se replegaron. Los cipayos capturaron varias ciudades importantes tales como Haryana, Bihar y las provincias centrales. Las tropas británicas acantonadas en Meerut y Ambala, por otra parte, lograron resistir los ataques de los cipayos por varios meses.

Sin embargo, las fuerzas británicas resultaron ser un formidable enemigo, principalmente debido a su superior armamento y mejor entrenamiento y estrategia. Los cipayos, por su parte, carecían de organización y de un eficaz liderazgo centralizado.
Delhi [editar]

Al principio los británicos reaccionaron lentamente. Finalmente, sin embargo, tropas de Meerut y Simla fueron enviadas a Delhi, luchando contra los indios a quienes paulatinamente fueron derrotando. Por otra parte, los británicos trajeron regimientos que estaban luchando en la Guerra de Crimea, así como otros originalmente destinados a China.

Después de una marcha que duró dos meses, el ejército británico derrotó a las fuerzas indias en Badl-ke-Serai cerca de Delhi, obligando a dichas fuerzas a replegarse a esa ciudad. Los británicos sitiaron Delhi durante dos meses y no fue sino después del refuerzo recibido de tropas Sikhs y Gurkhas que lograron romper la resistencia de los cipayos. Las fuerzas británicas lograron entrar a través de la puerta de Cachemira y tras una semana de intensa lucha en las calles lograron llegar al palacio de Lal Qila, donde residía el emperador Bahadur Shah, quien huyó y se escondió en la tumba de Humayun. A este punto las tropas británicas reconquistaron la ciudad.

Las tropas británicas saquearon la ciudad y un número considerable de nativos fueron aniquilados en represalia por los europeos asesinados por los rebeldes. Varios sectores de la ciudad fueron bombardeados con fuego de la artillería, incluyendo las casas de dignatarios musulmanes.

Los británicos lograron arrestar prontamente a Bahadur Shah y al día siguiente de su arresto sus tres hijos fueron fusilados y sus cabezas llevadas ante Bahadur.
Kanpur [editar]

En junio de 1857 las tropas de cipayos bajo el mando del General Wheeler se rebelaron, aparentemente con la aprobación tácita del regente Maratha, Nana Sahib, sitiando el acantonamiento europeo. El cerco de Kanpur duró tres semanas en donde los británicos resistieron con escasos alimentos y agua y frecuentes bajas. Finalmente el 25 de junio el Nana Sahib exigió la rendición a Wheeler, quien se vio obligado a aceptarla. El Nana Sahib prometió una segura retirada a los británicos, pero cuando éstos estaban listos a ser transportados en barcazas, los nativos prendieron fuego a éstas y los cipayos abrieron fuego contra los británicos, matando soldados y civiles. Únicamente una barcaza con cuatro personas logró escapar.

Las mujeres y niños sobrevivientes fueron trasladados a Bibi-Ghar (Casa de las Damas) en Kanpur. El 15 de julio, preocupado por el avance de las tropas británicas el Nana Sahib ordenó la muerte de todos los rehenes, en la creencia que al no haber rehenes vivos los británicos desistirían de su ataque. Esto resultó ser un gran error, pues Kanpur se convirtió en el grito de guerra de los británicos y los cipayos perdieron el respaldo de una gran parte de la población india. El Nana Sahib desapareció y probablemente murió en su intento de escapar.

Cuando los británicos retomaron Kanpur, obligaron a los cipayos a lamer las manchas de sangre de los lugares donde aniquilaron a los rehenes europeos. Posteriormente fueron ahorcados.
Lucknow [editar]

La rebelión también surgió en el estado de Awadh (actualmente Uttar Pradesh) poco después de los eventos de Meerut. El comandante británico, Henry Lawrence, tuvo suficiente tiempo para fortificar su posición dentro de este enclave. Las fuerzas británicas eran de 1.700 soldados, incluyendo a cipayos leales. El primer asalto rebelde fracasó, pero seguidamente atacaron con artillería la posición británica, siendo Lawrence uno de los primeros en morir. Los rebeldes trataron de abrir brechas en los muros con explosivos, al mismo tiempo que cavaban túneles para entrar en el acantonamiento británico. Después de 90 días de asedio, los británicos apenas contaban con 350 soldados británicos, 300 cipayos y 550 civiles.

El 25 de septiembre millares de soldados de los regimientos Highlanders bajo el mando del General Sir Henry Havelock acudió a la ayuda de los británicos en Lucknow. En octubre, otra unidad de Highlanders bajo el comando de Sir Colin Campbell logrando romper el cerco de los cipayos y evacuando a las tropas leales llevándolos a Kanpur, ciudad ya capturada por los británicos.
Jhansi [editar]

Jhansi era un estado regido por un Maratha. Cuando el Rajá de Jhansi falleció sin descendencia masculina, el estado fue anexado al Raj Británico. Su viuda, Rani Lakshmi Bai protestó esta acción argumentando que no se le había permitido adoptar un heredero como era la costumbre india.

Cuando la rebelión estalló, Jhansi se convirtió en el centro de la revuelta. Un pequeño grupo de oficiales británicos se refugió en un fuerte y la Rani negoció su evacuación. Sin embargo, cuando los británicos salieron del fuerte fueron aniquilados por los rebeldes. Si bien la masacre bien pudo haber sido perpetrada sin la autorización de la Rani, los británicos la acusaron de complicidad.

En septiembre y octubre de 1857, la Rani logró defender exitosamente a Jhansi de los ataques de los rajás vecinos de Datia y Orcha. En marzo de 1858, el ejército británico comandado por el coronel Rose avanzó sobre Jhansi y sitió la ciudad. Posteriormente capturaron la ciudad y la Rani se escapó disfrazada.

El 1 de junio de 1858, Rani Lakshmi Bai y un grupo de Marathas rebeldes capturaron la fortaleza de Gwalior en aquel entonces regida por regentes Shinde, que eran aliados de los británicos. La Rani murió tres semanas más tarde al iniciarse el asalto de los británicos, los cuales capturaron la ciudad tres días después.
La represalia [editar]
Seundra Bagh después de la derrota de los rebeldes por tropas británicas. Fotografía de Felice Beato.

Para finales de 1857 los británicos habían comenzado a ganar terreno en la batalla contra los rebeldes. Lucknow fue retomada en marzo de 1858. El 8 de julio de 1858 un tratado de paz fue firmado y la guerra cesó. Los últimos rebeldes fueron derrotados en Gwalior el 20 de junio de 1858. En 1859 los líderes de la rebelión habían sido liquidados o habían huido del país. Los británicos adoptaron una forma de castigo antigua mogol que consistía en amarrar a los rebeldes a la boca de un cañón y volarlos en pedazos. Fue una guerra cruda y brutal en donde ambos bandos incurrieron en claros crímenes de guerra. Al final, sin embargo, fueron los indios los que registraron el mayor número de bajas mereciendo destacarse además que la lucha de los indios apunta a liberarse del opresor británico mientras que los motivos del Reino Unido eran puramente económicos, como ha ocurrido a lo largo de la historia y a lo ancho del mundo.

Debido a la forma sangrienta en que la rebelión se inició y la violencia desatada contra los europeos, especialmente la traición de Nana Sahib y la matanza de Kanpur, los británicos consideraban justificado el uso de similares tácticas. Sobre esta base, al final de la guerra la mayoría de los combatientes rebeldes fueron fusilados, al igual que un gran número de civiles quienes fueron percibidos como simpatizantes a la causa rebelde. Ni la prensa británica, ni el gobierno avocaron por clemencia de cualquier índole, si bien el Gobernador General Canning trató de hacer ver lo contraproducente de las severas medidas en el pueblo indio. Los prisioneros rebeldes frecuentemente eran ajusticiados y poblaciones enteras fueron arrasadas por la aparente razón de ser simpatizantes a la causa rebelde. La represalia fue llamada por los indios «El viento del diablo».
Reorganización [editar]

En agosto de 1858 se emitió una proclama real mediante la cual la regencia de la India pasaba a la corona de manos de la Compañía Británica de las Indias Orientales. Un ministro del gabinete fue nombrado como la autoridad en asuntos de la India, así como un Virrey, quién sería el jefe ejecutivo de la región. Los británicos comenzaron un programa de reforma, tratando de integrar a las castas altas de la India al gobierno.

El Virrey abolió la ocupación de tierras, decretó tolerancia religiosa y admitió a indios en entidades gubernamentales, si bien siempre como subordinados de los británicos. El ejército también aumentó su contingente de tropas británicas de forma tal éstas no serían nunca menores a un tercio de cualquier regimiento y solo los británicos les era permitido manejar piezas de artillería. En 1877 la Reina Victoria tomó el título de Emperatriz de la India siguiendo el consejo del célebre Primer Ministro Benjamin Disraeli. Bahdur Shah fue condenado por traición y exiliado a Rangún, donde falleció en 1862, finalizando de esta forma la dinastía Mogol. 90 años después de finalizada la rebelión, India consiguió su independencia de Gran Bretaña.
Enlaces externos [editar]

* El Motín de la India

Obtenido de "http://es.wikipedia.org/wiki/Rebeli%C3%B3n_de_la_India_de_1857"
Categorías: Historia de la India | Fuentes históricas de apicultura
Categoría oculta: Wikipedia:Artículos que necesitan referencias
Vistas

* Artículo
* Discusión
* Editar
* Historial

Herramientas personales

* Probar Beta
* Registrarse/Entrar

Buscar

Navegación

* Portada
* Portal de la comunidad
* Actualidad
* Cambios recientes
* Página aleatoria
* Ayuda
* Donaciones

Imprimir/exportar

* Crear un libro
* Descargar como PDF
* Versión para imprimir

Herramientas

* Lo que enlaza aquí
* Cambios en enlazadas
* Subir archivo
* Páginas especiales
* Enlace permanente
* Citar este artículo

En otros idiomas

* العربية
* Български
* বাংলা
* Brezhoneg
* Català
* Cymraeg
* Dansk
* Deutsch
* English
* Esperanto
* فارسی
* Suomi
* Français
* עברית
* हिन्दी
* Italiano
* 日本語
* ಕನ್ನಡ
* 한국어
* മലയാളം
* Bahasa Melayu
* Nederlands
* ‪Norsk (nynorsk)‬
* ‪Norsk (bokmål)‬
* Polski
* Português
* Русский
* Svenska
* தமிழ்
* Tagalog
* Українська
* اردو
* 中文

Powered by MediaWiki
Wikimedia Foundation

* Esta página fue modificada por

Tema 5 Imperialismo

Cuestionario

1. Enumera y explica las causas del imperialismo europeo del siglo XIX.

2. Comenta el siguiente texto y relaciónalo con las exportaciones del capital.
«El capital financiero significa, de hecho, la unificación del capital. Los sectores, antaño distintos, del capital industrial, comercial y bancario, están a partir de ahora bajo el control de las altas finanzas, donde los magnates de la industria y los bancos se hallan estrechamente asociados.».
Hildferling, El capital financiero, 1910.

3. Comenta el siguiente texto y contesta: ¿Quién fue Cecil Rhodes? ¿Qué argumentos esgrime para justificar el imperialismo?
«Estaba ayer en el East End y asistí a una reunión de parados. Escuché fuertes discusiones. No se oía mas que un grito: "pan, pan". Cuando regresé a mi casa me sentí todavía más convencido de
la importancia del imperialismo (...). Para salvar a los cuarenta millones de habitantes del Reino Unido de una mortífera guerra civil, nosotros, los colonizadores, debemos conquistar nuevas tierras para instalar en ellas el excedente de nuestra población y encontrar nuevas salidas a los productos de nuestras fábricas.»
Sir Cecil Rhodes, 1898.

4. Explica los siguientes términos.
1. Dominio
2.Protectorado
3.colonia
4.Matropolis
.
5. Chovinista.
.
6. Bóers.
7. Conferencia de Berlín.
8. Xenofobia

5. Analiza y comenta el siguiente texto:
“La política comercial es hija de la industrialización (...) El consumo de Europa está saturado: es imprescindible descubrir nuevos filones de consumidores en otras partes del mundo. Inglaterra tomó la delantera en el movimiento industrial moderno porque fue la primera en prever tan lejanos horizontes (...). Para impedir que la empresa británica obtenga en su exclusivo provecho los nuevos mercados que están abriéndose a los productos de Occidente, Alemania combate a Inglaterra con su inconveniente e inesperada rivalidad en todas las partes del globo. La política colonial es una expresión internacional de las leyes de la competencia”.
J. Ferry. Tonkin et la mére patrie, 189.


6 Analiza y comenta el texto.
Es la británica la más grande de las razas dominantes que el mundo ha conocido y, por consiguiente, el poder determinante en la historia de la civilización universal. Y no puede cumplir su misión, que es crear el progreso de la cultura humana, si no es merced a la expansión de la dominación inglesa. El espíritu del país tendrá fuerzas para cumplir esta misión que nos ha impuesto la Historia y nuestro carácter nacional. [...] El Imperio británico, firmemente unido, y los Estados Unidos deben juntos asegurar la paz del mundo y asumir la pesada responsabilidad de educar para la civilización a los pueblos retrasados.
Joseph Chamberlain al frente del Ministerio de Colonias británico, en 1895.
Relaciónala con el texto de la cuestión Nº 10

.
Aborígenes australianos encadenados

7. Analiza y comenta el texto.
La cuestión de los indígenas debe ser resuelta únicamente en el sentido de la evolución natural de la historia universal. Es decir, que la moralidad superior debe estar por encima de la civilización inferior. El Estado moderno, en tanto que potencia colonial, comete, de cara a sus ciudadanos, el mayor de los crímenes cuando, dejándose llevar e hipnotizar por confusas ideas humanitarias, trata bien a expensas de sus propios súbditos a las razas negras condenadas a desaparecer.

8. ¿Qué relaciones económicas mantuvo Gran Bretaña con su colonia de la India? ¿Qué consecuencias produjeron esas relaciones?

9. Comenta el texto.
“Los Estados Unidos no buscan anexiones territoriales, aunque el resultado final pueda ser equivalente. La originalidad del imperialismo americano consiste precisamente en sustituir los procedimientos de conquista por una forma de actuación más sutil: la diplomacia del dólar. Los Estados Unidos tratan de establecer, en los pequeños Estados americanos, su influencia financiera. El tesoro o la banca conceden préstamos a los gobiernos de dichos Estados para ayudarlas a organizar una administración, a restablecer una moneda estable o a realizar obras públicas que sean de utilidad para la vida económica. Los capitalistas hacen inversiones en los negocios privados. En estas repúblicas donde los disturbios internos son casi constantes, el pago de los intereses de la deuda pública y la seguridad de las inversiones no tardan mucho en verse comprometidas. Entonces el gobierno de Washington interviene para proteger los intereses de los prestamistas.
Pero no se detiene ahí. Aprovecha estos disturbios para intervenir en la política interior de las repúblicas, bien sea a través de la concesión o la negativa de créditos, bien por la presión diplomática, o incluso por las armas. Cuando uno de esos gobiernos se ve amenazado por una insurrección, los Estados Unidos pueden conseguir fácilmente que fracase o sea un éxito el motín, pues para detener la rebelión, no tienen más que advertir a los cabecillas de que en caso de que lleguen al poder, no podrán contar con la concesión de créditos. De hecho, si los Estados Unidos están satisfechos del gobierno en vigor, lo protegen; si ese gobierno no es dócil, lo abandonan a su suerte."




10. Comenta el siguiente texto.
“La misión civilizadora de la que habla la sociedad capitalista es tan sólo un pretexto para esconder su ansia de explotación y de conquista (...). Enemigo de toda explotación del hombre por el hombre, defensor de todos los oprimidos sin distinción de razas, el Congreso condena esta política de robo y conquista, aplicación desvergonzada del derecho del más fuerte que pisa el derecho de los pueblos vencidos, y comprueba también que la política colonial aumenta el peligro de tensiones internacionales y de guerras entre los países colonizadores”.
Resolución de la IIª Internacional de Stuttgart en 1907.

18. Señala en un mapa de ASIA los principales posesiones de las potencias coloniales en el siglo XIX

19. Señala en un mapa de Africa los principales posesiones de las potencias coloniales en el aiglo XIX


DATA D' ENTREGA: 11 DE Gener 2010

BON NADAL

LOS VERDADEROS PIRATAS
25 Oct 2009
Tags: África ecología economía política política internacional solidaridad
JOAQUIM SEMPERE
En 1991 se hundió el orden
político de Somalia, país que
sucumbió a una guerra civil
empeorada por la intervención
estadounidense. El colapso
político dejó la sociedad
somalí sin defensas, situación
que fue aprovechada por
navíos procedentes de
Europa, Estados Unidos,
China y otros países para
verter en sus aguas grandes
cantidades de residuos tóxicos y radioactivos. El abuso se hizo visible cuando,
en 2005, un tsunami depositó en las playas y costas somalíes bidones
corroídos y otras muestras de estos residuos. Según el enviado de las
Naciones Unidas en Somalia Ahmadou Ould-Abdallah, la porquería tóxica
acumulada en pocos días por la catástrofe marina provocó úlceras, cánceres,
náuseas y malformaciones genéticas en recién nacidos y, al menos, 300
muertes.
Pero las desgracias no terminan ahí. Aprovechando el desgobierno, una
multitud de barcos de pesca empezó a faenar en las aguas frente al país,
incluidas sus aguas territoriales. En 2005 se calculó que pescaron allí unos 800
barcos de distintos países, muchos de ellos europeos y, más específicamente,
españoles. Se estima que los ingresos generados durante un año por esta
pesca extranjera ilegal ascendía a 450 millones de dólares. El resultado fue la
rápida disminución de unas reservas pesqueras que eran el principal recurso
para las comunidades de pescadores del país, catalogado como uno de los
más pobres del mundo.
Un reportaje de Al Yazira informa de que grupos de somalíes trataron de
constituir un cuerpo autodenominado “Guardacostas Voluntarios de Somalia”,
reuniendo dinero con el que pagar a la empresa estadounidense Hart Security,
que se dedica a entrenar y formar luchadores y mercenarios por todo el mundo
–y que, años más tarde, ha actuado como mediadora para el cobro de rescates
en aquellas mismas aguas: ¡negocio redondo!–. Al parecer, hubo intentos de
esos guardacostas voluntarios de negociar con los buques de pesca
extranjeros para que dejaran de faenar o pagaran un impuesto para seguir
haciéndolo, intentos que resultaron fallidos. El desenlace final fue lo que hoy se
califica como piratería somalí. En un país plagado de armas, desgarrado por
bandas rivales y sometido a una situación económica desesperada, un
desenlace así no debería sorprender. A la vista de lo anterior es legítimo
preguntarse: ¿quiénes son, en esta historia, los verdaderos piratas?
Hay en España quien propone que los atuneros españoles (que son sobre todo
vascos) lleven militares a bordo para disuadir a los piratas. En el Parlamento
vasco, los votos del PP y el PNV han hecho posible el pasado 8 de octubre
aprobar una moción en esta línea. El Congreso ya lo había descartado meses
antes arguyendo que la legislación española no lo permite. Francia sí lo
permite, y hace tiempo que en el Índico los barcos de pesca franceses llevan
militares a bordo. Pero esta diferencia es de detalle: ambos países lograron
que el 10 de diciembre de 2008 los ministros de Defensa de la Unión Europea
aprobaran la llamada Operación Atalanta contra la piratería somalí, y que se
diera luz verde al envío de entre 6 y 10 buques de guerra para “garantizar la
seguridad” en el golfo de Adén con el mandato de vigilar las costas de Somalia,
“incluidas sus aguas territoriales”.
Estos hechos muestran que el colonialismo no sólo no ha muerto, sino que está
tomando nuevos bríos. Y un nuevo aspecto marcado por la crisis de recursos
naturales, en este caso la pesca. Las flotas pesqueras de los países ricos,
compuestas por buques con capacidad para moverse por todos los mares del
mundo, esquilman un caladero tras otro: son las principales culpables de la
sobrepesca que desde hace años viene destruyendo la capacidad de
regeneración de las especies marinas y preparando un colapso de las capturas
a escala mundial. Las primeras perjudicadas son las poblaciones de los países
pobres que dependen de la pesca local: ellas carecen de flotas potentes para
pescar lejos de sus costas. El caso somalí es uno de los más sangrantes por
las circunstancias políticas internas, pero no es el único.
España está recuperando sus blasones imperiales contribuyendo a empobrecer
a uno de los países más pobres del mundo. Al hacerlo no sólo comete una
injusticia, sino que practica una política sin futuro también para sus habitantes.
Porque cuando ya no haya caladeros por explotar en ningún rincón del mundo,
¿qué harán nuestros marineros y pescadores?
Es una indignidad aprovecharse de un país desangrado por una guerra civil y
luego mandar a los soldados a defender una causa indefendible que no hace
más que profundizar la tragedia de ese pueblo. Y si se quiere mirar desde otra
óptica, ¿cuánto nos cuesta mantener la dotación de dos buques de guerra, un
avión y 395 efectivos de la Marina española que tenemos destacados en la
zona?
El caso tiene su moraleja. Un país desarrollado como España no debe, tras
agotar sus propios recursos pesqueros, expandirse por los mares del mundo
privando a otras poblaciones más pobres de sus medios de subsistencia,
porque agrava la situación de esas poblaciones y las empuja a una resistencia
que desemboca en aventuras violentas y salidas militares. La solución hay que
buscarla en casa, adaptándose a unos ecosistemas dañados y gestionándolos
mejor (por ejemplo, con la piscicultura como alternativa a la pesca), y
adoptando medidas previsoras para que nadie se quede sin trabajo y sin fuente
de ingresos. Es inquietante que se esté haciendo exactamente lo contrario:
optar por la huida hacia delante y por un neoimperialismo ecológico reforzado
militarmente que sólo puede redundar en un empeoramiento de la situación.
Joaquim Sempere es Profesor de Teoría Sociológica y Sociología
Medioambiental de la Universidad de Barcelona

Utopia

Tomas Moro

El concepto utopía designa la proyección humana de un mundo idealizado. El término fue concebido por Tomás Moro en su obra Dē Optimo Rēpūblicae Statu dēque Nova Insula Ūtopia, donde Utopía es el nombre dado a una comunidad ficticia cuya organización política, económica y cultural contrasta en numerosos aspectos con las sociedades humanas contemporáneas a Tomás Moro. Sin embargo, aunque el término fue creado por él, el concepto subyacente es anterior. En la misma obra de Moro puede observarse una fuerte influencia e incluso directa referencia a La República, de Platón,[1] obra que presenta asimismo la descripción de una sociedad idealizada. En el mismo sentido, las narraciones extraordinarias de Américo Vespucio sobre la recién avistada isla de Fernando de Noronha, en 1503[2] y el espacio abierto por el descubrimiento de un Nuevo Mundo a la imaginación, son factores que estimularon el desarrollo de la utopía de Moro.

Además de La República, otras construcciones utópicas anteriores a la de Tomás Moro son por ejemplo el jardín de Gilgamesh, la isla de la Historia Sagrada de Euhemerus y los mitos de Hesíodo.

El origen etimológico de Utopía no fue explicado por Moro, siendo que estudiosos de su obra destacan un posible juego de significados, ambos del griego. Por un lado outopia (ou, no; topos, lugar) y por el otro eutopia (eu, buen; topos, lugar).

Guerra Franco-Prusiana 1870-71

EL TELEGRAMA DE EMS



El telegrama de Ems es el documento que aceleró la Guerra Franco-Prusiana de 1870. Bad Ems es una localidad situada al este de Coblenza, en el río Lahn, en aquel momento perteneciente a Prusia.

La raíz del problema se situó en la preocupación francesa ante el hecho de que se había ofrecido la corona de España al príncipe alemán Léopold de Hohenzollern-Sigmaringen, para sustituir a Isabel II. El gobierno francés receló de una posible alianza Prusiano-Española entre miembros de la familia Hohenzollern. Leopoldo se había retirado de esta posibilidad, en julio de 1870, ante las protestas francesas, pero el gobierno francés pedía una mayor garantía.

El 13 de julio de 1870, el rey Guillermo de Prusia fue interpelado en el Kursaal de Ems, por el Conde Vicente Benedetti, embajador francés en Prusia desde 1864. Benedetti había sido instruido por Antoine Agénor Alfred, Duque de Gramont, Ministro de Asuntos Exteriores francés, para que presentara la petición francesa de que el el rey de Prusia garantizara que él nunca aprobraría la candidatura de un Hohenzollern al trono español. En el encuentro, que fue informal y tuvo lugar en el paseo del Kursaal, el rey rechazó acceder la demanda francesa, de una manera “enérgica” aunque “educada”.

De este encuentro, el rey escribió un informe que pasó, mediante un telegrama, a su primer ministro, Otto von Bismark. El rey describió a Benedetti como “muy inoportuno”. No se sabe si el rey dio a Bismark el permiso para que lo rescribiera y lo hiciera público para provocar a los francesas o si Bismark lo hizo por su cuenta. El hecho es que el telegrama se reeditó y fue remitido, el 14 de julio, a todos los medios de comunicación y a las embajadas, dando la impresión de que Benedetti había sido más que exigente y el rey demasiado abrupto. Parecía que el nuevo texto había sido escrito de tal manera que diera impresión a los franceses que el rey de Prusia había insultado al conde Benedetti y a los alemanes que el conde había insultado al rey.

La impresión que se tiene hoy es la reescritura del telegrama por parte de Bismark tenía la intención de iniciar una guerra con Francia. De hecho, Bismark llegó a escribir: ”El telegrama de Ems tuvo el efecto deseado de mover una capa roja en la cara del toro galo”. Y tuvo éxito, porque Francia declaró la guerra a Prusia el 19 de julio de 1870.

La guerra no terminó formalmente hasta mayo de 1871, con la humillación de Francia, que perdió la Alsacia y la Lorena, y tuvo que pagar una indemnización de cinco mil millones de francos. En enero de ese año, en el salón de los espejos de Versalles, Guillermo I fue coronado Kaiser del nuevo (Segundo) Imperio Alemán. Con ello, Alemania, reunificada gracias a Bismark, pasó en cinco años, de 1866 a 1871, a ser el país mas poderoso en la Europa continental.

cuestionario Mov. obrero

Cuestionario

1. ¿Cuáles son las diferencias entre una sociedad estamental y una sociedad de clases? ¿Cómo definirías el concepto de clase social?

2. ¿Qué papel jugó la nobleza en la sociedad europea del siglo XIX?

3. ¿Cómo se estructuraba el grupo social formado por la burguesía?

4. Teniendo en cuenta que este documento es una canción y está escrito en lenguaje poético, extrae la idea principal del mismo y explica uno a uno el significado de los siguientes conceptos:

“Famélica legión”/ “Del pasado hay que hacer añicos”/ “El mundo va a cambiar de base”/ “Nosotros mismos realicemos el esfuerzo redentor”/ “La igualdad ley ha de ser”.

Arriba, parias de la tierra,
en pie, famélica legión,
atruena la razón en marcha,
es el fin de la opresión.
Del pasado hay que hacer añicos,
legión esclava, en pie a vencer,
el mundo va a cambiar de base,
los nada de hoy todo han de ser.
Agrupémonos todos
en la lucha final,
el género humano es la Internacional.
Ni en dioses, reyes ni tribunos
está el supremo salvador,
nosotros mismos realicemos
el esfuerzo redentor.
Para hacer que el tirano caiga
y al mundo esclavo liberar,
soplemos la potente fragua
que al hombre nuevo ha de forjar.
La ley nos juzga y el Estado
oprime y sangra al productor,
nos dan derechos ilusorios,
no hay deberes del señor.
Basta ya de tutela odiosa,
que la igualdad ley ha de ser,
no más deberes sin derechos,
ningún derecho sin deber.

5. Analiza y comenta el siguiente texto y sitúalo en su contexto histórico.

«En la tarde del viernes, alrededor de las cuatro, un numeroso grupo de revoltosos atacó la fábrica de tejidos pertenecientes a los señores Wroe y Duncroft, en West Houghton (...), y, encontrándola desprotegida, pronto se apoderaron de ella. Inmediatamente la incendiaron y todo el edificio con su valiosa maquinaria, tejidos, etc., fue completamente destruido. Los daños ocasionados son inmensos, habiendo costado la fábrica sola 6.000 libras. La razón aducida para justificar este acto horrible es, como en Middleton, el "tejido a vapor". A causa de este espantoso suceso, dos respetables familias han sufrido un daño grave e irreparable y un gran número de pobres han quedado sin empleo. Los revoltosos parecen dirigir su venganza contra toda clase de adelantos en las maquinarias. ¡Cuán errados están! ¿Qué habría sido de este país sin tales adelantos?»
Annual Register, 26 de abril de 1812.

6. Relaciona los siguientes conceptos con su significado.

a) Ludismo ( ) Movimiento de masas cuyo auge se produjo en Gran Bretaña entre 1838 y 1848. Fue la expresión política del apoyo obrero y popular a un programa democratizador.
b) Cartismo ( ) Asociación de trabajadores para la defensa de sus intereses.
c) Sindicato ( ) Destrucción de maquinaria y de fábricas, característico de las primeras fases de la industrialización. Los trabajadores reaccionaban así ante la competencia inicial de una mecanización que empeoraba sus condiciones laborales.

7. Define estos conceptos:

. Socialismo
. Marxismo
. Anarquismo

8. Analiza y comenta el siguiente texto, define la postura del movimiento obrero ante las guerras.¿Crees que esta tesis se mantuvo mucho tiempo?

«Las guerras entre estados capitalistas son, en general, las consecuencias de su concurrencia en el mercado mundial (...). Si una guerra amenaza estallar, es un deber de la clase obrera de los países afectados hacer todos los esfuerzos para impedirla por todos los medios que les parezcan los más apropiados y que varían naturalmente según el estado de la lucha de clases y la situación política en general.»
Resolución del Congreso de la II Internacional. Stuttgart, 1907.

9. Analiza y comenta el texto. ¿A quién puede atribuírsele? ¿Qué clases sociales estarían enfrentadas en el siglo XIX? ¿Qué se derivaría de este enfrentamiento?

“ Toda la historia de la sociedad humana, hasta el día, es una historia de lucha de clases. Libres y esclavos, patricios y plebeyos, barones y siervos de la gleba, maestros y oficiales; en una palabra, opresores y oprimidos, frente a frente siempre, empeñados en una lucha ininterrumpida, velada unas veces, y otras franca y abierta.”

10. Señala los rasgos más característicos de las teorías de los siguientes pensadores:
Saint-Simon, Fourier, Owen, Proudhon, Bakunin, Kropotkin.

11. ¿Qué son los sindicatos? Da el nombre de algunos que conozcas.


12. Analiza, comenta y relaciona el texto con aspectos como la libertad de expresión, la importancia de la prensa, la censura, el acceso a la educación, la alfabetización, la cualificación técnica, el papel educativo de la Iglesia, etc.

“Veamos ahora cual es el estado material del escritor en nuestros días. La revolución barrió los privilegios, fulminó con el rayo la jerarquía y el respeto. En el nuevo estado, el escritor es ciertamente uno de los ciudadanos cuya situación ha cambiado más radicalmente. Al principio se extiende la educación y se crean millares de lectores. El periódico penetra por todas partes, incluso los campesinos compran libros. En medio siglo, el libro que era un objeto de lujo, se convierte en un objeto de consumo corriente. En otro tiempo, el libro era caro; en la actualidad, incluso las bolsas más modestas pueden hacerse una pequeña biblioteca. Estos son hechos decisivos”
Emilio Zola. Carta a la juventud.


14 Comenta el siguiente texto y relaciónalo con la idea de Carlos Marx sobre la formación de un Estado obrero a través de la “dictadura del proletariado”.

“El Estado es la autoridad, es la fuerza, es la ostentación y la infatuación de la fuerza. No se insinúa, no trata de convertir: y siempre que lo intenta lo hace con muy mala pata; pues su naturaleza no consiste en persuadir, sino en imponerse, en forzar. Se esfuerza poco en enmascarar su naturaleza de violador legal de la voluntad de los hombres, de negación permanente de su libertad. Incluso cuando ordena el bien, lo perjudica y echa a perder, precisamente porque lo ordena, y que toda orden provoca y suscita las rebeldías legítimas de la libertad; (....) La libertad, la moralidad y dignidad humana del hombre consisten precisamente en eso, en que hace el bien no porque se le ordena sino porque lo concibe, lo quiere y lo ama”.
Bakunin. La Libertad.

15. ¿Qué papel jugó el papa León XIII y su encíclica Rerum novarum en la actitud de la Iglesia ante los cambios sociales, políticos y económicos del siglo XIX?

16. Analiza y comenta el siguiente texto.

“La burguesía domina. Ella es la nueva aristocracia, la nobleza del siglo XIX. (...) La burguesía domina porque maneja todas las fuerzas sociales; porque posee las fuentes de riqueza, los instrumentos de trabajo, el crédito. El gobierno es tributario suyo, igual que la nación. Por ella el pueblo vive; por ella muere. Ella es, en fin, señora y reina del mundo social. Este dominio está consagrado, proclamado por las instituciones políticas. Es la burguesía quien hace la ley y quien la aplica.”.
Duclerc, E. Diccionario político y enciclopédico. París, 1842.


17 Define los siguientes conceptos:

1. Sindicato.
2. Proletariado.
3. “Belle Époque”.
4. A.I.T.
5 Filantropía.
6. Plusvalía.
7 Huelga general.
8.-. Cartismo.



I

Revolucions burgeses tema 3

Congrés de Viena
Conjunt de reunions celebrades a Viena del 30 d'octubre de 1814 al 9 de juny de 1815, per refer el mapa polític d'Europa, arran de la fi de l'imperi napoleònic. Previst en el primer tractat de París —signat el 30 de maig de 1814 pels principals estats europeus—, hom proclamà a Viena que volia reconstruir l'ordre social i el sistema polític d'Europa i establir-hi una pau duradora, basada en un repartiment just de forces. Tanmateix, el congrés fou dominat per les quatre grans potències de l'època (Àustria, Rússia, la Gran Bretanya i Prússia, la Quàdruple Aliança ant

Santa Aliança
Tractat signat a París el 26 de setembre de 1815 per Frederic Guillem III de Prússia, Francesc I d'Àustria i Alexandre I de Rússia, del qual havia partit la iniciativa. El document, insòlit en la història diplomàtica, reflecteix l'extravagant espiritualitat del tsar i dels seus consellers, i s'entronca amb certs corrents romàntics irracionalistes: la política dels signataris havia d'inspirar-se en «les veritats sublims que ens ensenya la religió eterna del Déu Salvador» i en l'esperit de germanor, essent com eren «delegats de la Providència per a governar les tres branques d'una família, la nació cristiana»; acaba amb una crida als altres sobirans, demanant-los llur adhesió. Tots els d'Europa la hi donaren, tret del rei de la Gran Bretanya, del papa Pius VII i del soldà de Constantinoble. Si el terme de Santa Aliança ha perdurat és perquè en el llenguatge comú passà a designar l'acció concertada de les potències vencedores de Napoleó per mantenir l'ordre europeu que resultà de llur victòria. Aquesta acció, iniciada a partir del tractat de Chaumont (1 de març de 1814) que establia la Quàdruple Aliança (Àustria, Prússia, Rússia i Gran Bretanya) contra Napoleó, ratificat a Viena (25 de març de 1815) i a París (20 de novembre de 1815), es concretà en els acords del congrés d'Aquisgrà (1818), on ja fou admesa la França de la Restauració: els trets principals n'eren la celebració de congressos periòdics i l'aplicació del principi d'intervenció, restringit d'antuvi al cas d'una eventual revolució a França i ampliat en el congrés de Troppau (1820) als altres països de l'Aliança o a qualsevol altre que amb el seu exemple fes perillar l'estabilitat d'aquests. En virtut d'aquest principi, el congrés de Laibach del 1821 decidí la intervenció contra els règims liberals del Piemont i de Nàpols (1822) i contra el règim constitucional espanyol, materialitzada aquesta en la invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís (1823). Però aquesta política intervencionista provocà la defecció del govern britànic, i els anys següents la qüestió grega acabà d'afeblir l'Aliança: la seva inoperància fou posada de manifest quan les potències absolutistes no gosaren intervenir en produir-se a França la revolució del 1830. La convenció de Berlín (1833), signada ja només per les potències orientals (Prússia, Àustria i Rússia) il·lustra la seva fallida a nivell europeu; des d'aleshores la Santa Aliança restà reduïda a la categoria de símbol, tot i que, per exemple, durant la Primera Guerra Carlina (1833-40), un element present sovint en la propaganda carlina era encara l'esperança d'una possible i
Congrés de Verona
Darrer congrés de les potències de la Santa Aliança, celebrat a Verona de l'octubre al desembre del 1822. Hi fou tractada la retirada de les tropes austríaques del Piemont i llur reducció a Nàpols, la retirada de les tropes turques de Moldàvia i Valàquia i la protecció a l'església greco-ortodoxa, i, sobretot, hi fou decidida la intervenció francesa a Espanya per tal de restaurar Ferran VII.
Però l'oposició era ferma, alimentada pels nous corrents ideològics sorgits de la revolució francesa.
D'una banda, el liberalisme. Liberalisme
Doctrina i sistema que defensen la llibertat política i econòmica com a dret per a tots els homes.
Alri i el liberalisme radical o democràtic.
Liberalisme moderat o doctrinari
De signe burgès i estès durant les revolucions de 1830, defensava la monarquia constitucional, el sufragi censatari, la sobirania nacional, la llibertat de premsa i la igualtat jurídica.
Liberalisme radical o democràtic
De signe més popular i estès durant les revolucions de 1848, defensava la república, el sufragi universal, la sobirania popular, la premsa independent i la justícia social. D'aquesta línia de pensament liberal sorgirien, més endavant, els partits democràtics.
I d'altra, el nacionalisme. Romanticisme
Moviment artístic, literari i espiritual que, els darrers decennis del segle XVIII i durant el segle XIX, s'estengué per tot Europa i es caracteritza per la reacció contra el rigor neoclàssic i per la defensa del sentiment sobre la raó i de la llibertat de l'individu enfront de la societat. Aquest moviment basava les seves constants en l'exaltació dels valors culturals, la creença en la "bondat natural" de l'home, l'individualisme, el subjectivisme, la consciència de poble i la potenciació dels sentiments nacionals, juntament amb l'afirmació de les formes irracionals de la vida i el triomf de la llibertat d'esperit. El Romanticisme suposà una àmplia i profunda commoció de les idees i de les sensibilitats que es va produir durant la primera meitat del segle XIX. Com a moviment cultural i artístic va reaccionar contra el predomini de la raó, propi de la Il.lustració, i va exaltar la fantasia, l'individualisme i el sentiment. Va ser força contradictori, ja que va revaluar el misteri i la irracionalitat, però també la confiança en el progrés tecnològic i en la creativitat de la persona.
En definitiva, el Romanticisme fou un moviment força variat i complex que s'inserí en una gran diversitat de tradicions nacionals i que englobà una gran multiplicitat d'actituds. Així, apareix de vegades com a moviment conservador lligat als principis de la Restauració (Romanticisme conservador), però altres vegades es presenta lligat a l'esperit revolucionari (Romanticisme liberal-revolucionari).
Nacionalisme
Actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny ètico-polític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació. Presa de consciència, àmpliament compartida per una part de la població d'un territori, de pertànyer a la mateixa identitat col.lectiva, consistent en la presència d'uns elements comuns com ara la cultura, la llengua, el territori, la història, els costums, els símbols i determinades pautes de conducta i de visió del món. El nacionalisme va introduir el binomi Estat-nació i va presentar dues modalitats polítiques: la dels pobles que se sentien membres d'una mateixa nació però que no formaven un Estat i lluitaren per assolir la unió (casos d'Alemanya i d'Itàlia), i la dels pobles que estaven dominats per altres nacions i que van organitzar moviments de separació (casos de Bèlgica i de les nacionalitats de l'Imperi austríac).
Nacionalisme conservador
Neix del refús a la dominació napoleònica i s'inspira en les idees conservadores del Romanticisme (el retorn a la tradició). Segons aquesta concepció, la nació és una realitat viva, manifestada per uns caràcters externs i hereditaris (llengua, història, religió, costums, tradicions...), i no és tant el resultat d'un consentiment i d'una voluntat, sinó de la recerca d'una identitat comuna. La nació existeix amb independència del sentiment nacional que pugui tenir o no un poble. És la tesi de nacionalitat heredada, formulada a Alemanya per Herder i Fichte, i seguida pels nacionalistes alemanys.
Nacionalisme progressista
S'inspira en la idea de nació sorgida de la Revolució Francesa (dret dels pobles a disposar de si mateixos). Segons aquesta concepció, la nació es basa en la voluntat d'un poble de viure en comú i d'estar regit per unes mateixes institucions. És la tesi de nacionalitat conscient, formulada a Itàlia per Mazzini, i que van seguir els nacionalistes liberals italians.
Els principis liberals i nacionals van estendre´s per quasi tot Europa i altres continents. Democràcia
Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l'elecció dels governants.
Divisió de poders
Teoria política divulgada per Montesquieu en la seva obra "L'esperit de les lleis", segons la qual els poders de fer lleis (legislatiu), de jutjar (judicial) i d'executar i fer complir les lleis (executiu) han d'estar separats i exercits per persones i institucions diferents (assemblees o parlaments, tribunals i governs, respectivament).
Parlamentarisme
Règim polític en el qual el parlament, elegit democràticament, és l'eix de la vida política i la principal font de poder.
Parlament
Assemblea legislativa d'un estat, nació, regió, etc, els poders de la qual són regulats, generalment, per la constitució.
Constitucionalisme
Sistema polític en què el govern és regulat per normes estables, escrites, contingudes en una constitució. La doctrina i el moviment constitucionalistes sorgiren com a reacció enfront de l'estat absolut i s'estengueren per Europa, especialment durant el s XIX. Lligat al corrent liberal, el constitucionalisme té en el parlamentarisme la seva forma més adient.
Constitució
Llei fonamental d'un estat que estableix i garanteix els drets i deures dels ciutadans i regula el sistema de poder, definint els òrgans i llurs formes i funcions, com també el conjunt de relacions entre ells.
Carta Atorgada
Carta constitucional atorgada per un sobirà. Es diferencia d'una constitució perquè no és obra d'una assemblea, sinó concessió del cap d'Estat.
Monarquia constitucional
Règim polític democràtic en el qual el rei, el cap de l'Estat, regna però no governa, ja que els seus actes sempre han de ser avalats per la signatura del president del govern o del ministre que en sigui responsable.
República
Forma de govern representativa, en la qual el càrrec de cap d'estat no és hereditari ni vitalici, sinó resultat d'una elecció popular, directa o indirecta.
Sobirania
Qualitat del poder polític d'un Estat o d'un organisme que no està sotmès a cap altre poder. És la font de la qual emana la legitimitat del poder dels qui manen.
Sobirania de dret diví
En l'Antic Règim la sobirania dels monarques era de dret diví perquè creien i feien creure que la seva autoritat era legítima, ja que procedia de Déu, de qui eren els representants.
Sobirania nacional
El poder polític recau en el conjunt de la nació i no està sotmès a cap altra força externa. Els individus que integren una nació deleguen aquest poder que per definició posseeixen i atorguen als seus representants. El principi de sobirania nacional postula que la legitimitat del poder emana de la nació i s'expressa mitjançant eleccions periòdiques.
Sobirania popular
Postulat democràtic segons el qual la sobirania resideix en el poble, que, en virtut del contracte social, l'atorga als governants; això implica l'existència del sufragi universal.
Sufragi
Manifestació de la pròpia voluntat en una assemblea, en unes eleccions, en una consulta, etc, per mitjà d'un vot. Perquè un sufragi sigui considerat democràtic i expressió real de la voluntat del poble, el vot ha de ser universal (tothom pot votar), lliure (s'hi pot presentar qui vulgui d'acord amb els requisits legals i es pot votar qui es vol), directe (ja que s'efectua sense intermediaris), igual (el vot de cada persona té el mateix valor) i secret (tothom pot votar qui vulgui sense haver de dir-ho a ningú).
Sufragi censatari
Sistema polític en el qual només poden ser electors els homes amb una determinada renda o amb títols (mestres, llicenciats universitaris, sacerdots...). Exclou les dones i la major part de la població. És un tipus de sufragi que restringeix el dret de votar segons el nivell d'impostos que l'individu paga a l'Estat.
Sufragi universal
Sistema polític en què el dret de vot s'atorga a tots els ciutadans majors d'edat, sense distincions. Les dones van continuar excloses fins al segle XX.
Laïcisme
Doctrina que defensa la independència de l'home, de la societat, i més particularment de l'Estat, de tota influència eclesiàstica o religiosa.
Abolicionisme
Doctrina que propugnava l'abolició de l'esclavitud.
Principi de nacionalitat
Principi jurídic i polític segons el qual hi ha d'haver la plena identitat entre nació i estat, i pel qual els grups nacionals concrets tenen dret a constituir-se en estat independent. Es basa, per tant, a fer coincidir els estats amb les nacions i defensa els drets dels pobles a disposar de si mateixos.
És la fórmula establerta al s XIX d'allò que, al s XX, ha estat més conegut amb el nom de principi de l'autodeterminació o d'autogovern dels pobles. Representa, doncs, bàsicament, l'aspecte dinàmic, en l'ordre polític, del reconeixement de l'existència de la nació o del fet nacional.
Autodeterminació
Dret de tot poble de disposar lliurement, dins d'un marc territorial, de la pròpia sobirania i, especialment, de constituir-se en una entitat estatal autònoma o independent. És el dret dels pobles a escollir lliurement el seu futur polític.
Independentisme
Moviment que cerca la independència d'un poble, un país, una nació, etc. És una aspiració pròpia dels nacionalismes d'afirmació i d'alliberament. És la modalitat política de nacionalisme dels pobles que estan dominats per altres nacions i que organitzen moviments de separació (casos de Bèlgica i de les nacionalitats de l'Imperi austríac al segle XIX).
Unificació nacional
Es produeix quan una nació, esquarterada en diversos estats, preten unificar-se per a constituir un sol estat, conscient de posseir uns valors nacionals comuns. És la modalitat política de nacionalisme dels pobles que se senten membres d'una mateixa nació però que no formaven un Estat i lluitaren per assolir la unió (casos d'Alemanya i d'Itàlia al segle XIX).
L'oposició es canalitzava a través de diverses associacions, encarregades de difondre el nou esperit liberal i nacionalista. Societat secreta
Nom donat a una gran varietat d'associacions i organitzacions caracteritzades per una iniciació secreta o per altres rituals, per l'ús d'insígnies, símbols o altres signes de reconeixement, i sovint per uns costums i un llenguatge particulars.
Carbonarisme
Moviment d'ideologia liberal, organitzat en societats secretes i relacionat amb la francmaçoneria, format a la Itàlia meridional al començament del s XIX, durant la dominació napoleònica. El nom deriva dels carbonari ('carboners') i emprà símbols d'aquest ofici. Els emblemes eren la creu, la gorra frígia i el punyal. Els membres, que s'anomenaven bons cosins entre ells, es dividien en mestres i aprenents i s'agrupaven en véndes dirigides per una vénda alta o consell suprem. Els carbonaris s'oposaven a l'absolutisme i demanaven una constitució; esdevingueren partidaris de la república i de determinades reformes socials (llei agrària).
Maçoneria / Francmaçoneria
Associació secreta nascuda a Anglaterra a la fi del segle XVII i estesa arreu, que preconitzava l'ajut mutu entre els seus membres i la fraternitat i la tolerància; ha estat discutida la seva participació en els moviments liberals del segle XIX.
Hetairies
Societats clandestines gregues. D'ideologia liberal, lluitaren per la independència de Grècia.
Jove Europa
Associació política fundada a Berna, el 1834, per Mazzini, amb una doctrina semblant a la de la Jove Itàlia. Reunia teòricament tots els partidaris nacionalistes europeus i volia regenerar el continent. Fou dissolta el 1836, quan el govern suís expulsà Mazzini.
Entre el 1815 i el 1848 tenen lloc un munt de revolucions burgeses, repartides en tres onades: 1820, 1830 i 1848. Revolució
Canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d'una societat.
Revolució burgesa
Procés mitjançant el qual es va anar substituint el vell ordre de l'Antic Règim, basat en el feudalisme i en la monarquia absoluta de dret diví, per un nou ordre polític basat en la sobirania nacional, la divisió de poders, la representació a través d'eleccions periòdiques i el dret a la igualtat, a la llibertat i a la propietat. Tot això havia de ser reconegut i expressat per una constitució i garantit per la llei, la força pública i l'exèrcit. Els primers exemples de revolucions burgeses foren les revolucions nord-americana i la francesa. (Veure revolucions liberal-burgeses)
Revolucions liberal-burgeses
Conjunt de revolucions promogudes per la burgesia seguint les noves idees de llibertat i igualtat de la Il.lustració. La seva acció consistí a desmantellar les estructures de l'Antic Règim (monarquia absoluta, sistema feudal, societat estamental) i a implantar un nou règim caracteritzat per la monarquia constitucional (o república), el sistema capitalista i la societat classista.
El cicle revolucionari burgès comença amb la revolució americana (1776-1783) i la revolució francesa (1789-1799) i es tanca el 1848.
Revolucions liberal-nacionalistes
Conjunt de revolucions de caràcter liberal-nacionalista, que presenten dues modalitats polítiques: la dels pobles que se sentien membres d'una mateixa nació però que no formaven un Estat i lluitaren per assolir la unió (casos d'Alemanya i d'Itàlia), i la dels pobles que estaven dominats per altres nacions i que van organitzar moviments de separació (casos de Bèlgica i de les nacionalitats de l'Imperi austríac).
La primera gran onada revolucionària de signe liberal fou la de 1820. Revolucions de 1820
Primera onada de protestes contra el sistema de la Restauració. Les revolucions del 1820 van tenir una extensió limitada i es van produir bàsicament a les penínsules mediterrànies (a la ibèrica -a Espanya i a Portugal- i a la itàlica -a Nàpols i al Piemont-), encara que també es van estendre a Rússia (revolta dels desembristes) i fins i tot a Amèrica Llatina (emancipació de les colònies espanyoles). Totes tenen en comú l'escassa participació popular i l'exigència, per part de grups insurreccionals, de règims constitucionals (la Constitució espanyola del 1812 es convertí en el model a imitar).
Pronunciament
Acció que un grup militar executa contra el govern per enderrocar-lo o alterar el sentit de la seva política. És de menys volum que la rebel·lió i la guerra civil, sol produir poques víctimes i ha de triomfar o fracassar en un espai molt breu de temps. És molt propi de societats amb estructures sòcio-econòmiques poc desenvolupades. Són diferents els pronunciaments comandats per generals o caps importants i els dirigits per oficials o classes. Els primers es beneficien del funcionament de l'estructura de la institució militar, els segons necessiten trencar-la i estan destinats al fracàs si no compten amb la possibilitat d'estendre's cap a la població civil o d'arribar ràpidament als centres màxims del poder.
Constitució
Llei fonamental d'un estat que estableix i garanteix els drets i deures dels ciutadans i regula el sistema de poder, definint els òrgans i llurs formes i funcions, com també el conjunt de relacions entre ells.
Constitució del 1812
Constitució de Cadis. Primera constitució política de la monarquia espanyola. El text fou aprovat per les corts de Cadis i fou promulgat per la regència del regne el 19 de març de 1812 (diada de Sant Josep, i per això fou coneguda popularment per la Pepa).
La independència de Grècia fou el moviment revolucionari més significatiu d'aquesta primera tanda de revolucions liberal-nacionalistes. Independència de Grècia
Moviment d'alliberament de Grècia en contra de la dominació de l'Imperi Otomà, que comportà una guerra d'independència (1821-1829). Els grecs es llançaren a una lluita ferotge contra l'opressor, i als primers moments obtingueren èxits considerables, però la reorganització de l'esquadra turcoegípcia significà immediatament un revés important per a llurs ànsies de llibertat. El 1827, quan, després de sis anys d'una lluita esgotadora, els patriotes grecs semblaven a punt de deposar les armes, els governs de la Gran Bretanya, França i Rússia decidiren d'acudir en llur ajut (tractat de Londres). La destrucció de l'esquadra turcoegípcia per l'aliada a Navarino forçà el soldà a reconèixer, de primer, l'autonomia de Grècia (tractat d'Andrianòpolis, 1829) i, després, la seva total independència (protocol de Londres, 1830).
Fanariota
Dit especialment de l'aristocràcia grega que, entorn del patriarca, a Constantinoble, aconseguí de sobreviure després de la caiguda de l'Imperi. Els seus membres ocuparen càrrecs importants en el govern de la Sublim Porta, als ss XVII i XVIII. Aprofitant la decadència de l'imperi Otomà i de l'Església, les famílies fanariotes es convertiren en l'elit intel·lectual de Constantinoble, activaren la cultura, impulsaren l'esperit nacional grec i foren la base de la renaixença espiritual del poble, que havia de culminar amb la revolució alliberadora del 1821.
Philikí Etaireía
En grec, Societat d'Amics. Primera societat secreta grega, amb unes aspiracions clarament nacionalistes i que cap al 1820 es va llançar a la insurrecció armada.
Hetairies / Etaireíai
Societats clandestines gregues. D'ideologia liberal, lluitaren per la independència de Grècia.
Congrés d'Epidaure
Congrés celebrat el 1822 a Epidaure, en el qual fou proclamada la independència de Grècia i es va fer una crida perquè tot Europa acudís en el seu ajut.
Tractat de Londres
Tractat signat a Londres el 1827, pel qual la Gran Bretanya, França i Rússia acordaren intervenir al costat dels grecs en la guerra que aquests lliuraven contra les tropes turcoegípcies, en la guerra d'independència grega.
Batalla de Navarino
Batalla que tingué lloc a l'octubre del 1827, entre les forces aliades de França, Anglaterra i Rússia i les flotes turca i egípcia, ancorades en el port de Navarino, ciutat de la costa sud-occidental del Peloponès (Grècia). Fou una de les darreres batalles navals en què intervingueren vaixells de vela i, per l'ajut concedit als nacionalistes grecs, constituí políticament el fracàs definitiu dels principis de la Santa Aliança. La derrota soferta pels otomans els obligà a acceptar (després que Nicolau I de Rússia els hagués declarat la guerra) la independència grega (1829).
Tractat d'Adrianòpolis
Tractat signat el 1829 a la ciutat d'Adrianòpolis, que posà fi a la guerra russo-turca de 1828-29, després de l'ocupació de la ciutat pels russos, i que donà l'autonomia a Grècia, Sèrbia i les províncies romaneses. Grècia fou declarada independent l'any següent. El tractat també sancionava el lliure trànsit pels estrets (el Bòsfor i els Dardanels) dels vaixells comercials de qualsevol nacionalitat.
Protocol de Londres
Protocol signat el 1830, pel qual Grècia és declarada independent.
Qüestió d'Orient
Problema de la diplomàcia europea per a l'eventual liquidació de l'imperi Otomà i, sobretot, per impedir a l'imperi rus una sortida a la mar Mediterrània. De fet, aquesta qüestió, iniciada amb la decadència de l'imperi Otomà i amb el creixement paral·lel de les ambicions orientals de l'imperi dels Habsburg i del rus, acabà amb la penetració d'una altra potència a la zona: la Gran Bretanya, la qual, per tal d'aconseguir la seguretat de la ruta de l'Índia, mantingué l'hegemonia a la Mediterrània. Actualment, substituïda la Gran Bretanya pels EUA, l'aparició d'una poderosa flota soviètica a la Mediterrània i els diversos conflictes entre Israel i els estats àrabs han tornat a fer d'aquest conjunt territorial una zona altament conflictiva.
La segona onada foren les revolucions de 1830, entre les que va destacar la de França i la independència de Bèlgica. Revolucions de 1830
Segona onada revolucionària, que es va produir entre 1829 i 1839. Va afectar tota l'Europa occidental. És de destacar la intervenció de les masses populars. La revolució de 1830 va marcar la derrota definitiva del poder aristocràtic i l'enfonsament del sistema de la Restauració a l'Europa occidental, on la burgesia moderada, partidària del liberalisme censatari, fou la gran triomfadora, consolidant-se en el poder. A l'Europa oriental, la majoria de les revolucions van fracassar i es va mantenir l'economia senyorial i la monarquia absoluta.
Revolució Francesa de 1830
Coneguda com a Revolució de Juliol. Aixecament revolucionari que tingué lloc a París els dies 27, 28 i 29 de juliol de 1830 i que provocà la caiguda de Carles X de França. Els anys precedents hi hagué una notable activitat política, tant de la noblesa tradicional i de la burgesia orleanista com dels bonapartistes i els carbonaris. El 18 de març de 1830 els diputats signaren un manifest on figuraven els greuges de la cambra contra la guerra d'Algèria i la progressiva congelació dels drets proclamats a la Carta del 1815. El 26 de juliol quatre ordenances del ministre Polignac suprimien la llibertat de premsa, dissolien la cambra i modificaven el sistema electoral. El 27 de juliol començà l'agitació a París. Quan el 29 de juliol Carles X retirà les ordenances era massa tard: la guàrdia nacional, amb La Fayette com a cap, s'havia reconstituït. Però els diputats Laffitte, Casimir, Périer i Thiers actuaren amb rapidesa i, amb l'acord de La Fayette, cuitaren a cridar Lluís Felip, duc d'Orleans, que fou nomenat (31 de juliol) lloctinent general del regne i el 7 d'agost, havent la cambra declarat el tron vacant, acceptà el títol de rei.
Monarquia de Juliol
Nom donat al règim presidit per Lluís Felip I de França (1830-48). El mal règim de Carles X provocà la revolució de Juliol (1830), que tingué com a resultat l'entronització de Lluís Felip. Amb aquest fet hom instituïa una monarquia constitucional basada en el pacte entre el rei i el poble francès. S'hi instaurava, així mateix, un règim electoral selectiu. Davant l'oposició republicana i proletària, s'endurí progressivament i es valgué de mitjans de repressió brutalíssims, fins que fou enderrocat per la revolució del 1848.
Tres Glorioses Jornades
Nom amb què són conegudes les tres jornades revolucionàries del 27, 28 i 29 de juliol de 1830 a París.
Legitimisme
Doctrina que afirma la legitimitat de la branca d'una dinastia. Hom l'aplica especialment als partidaris, a partir de la revolució del 1830, de la branca dels Borbó francesos representants de Chambord, nét de Carles X. Quan morí, sense successió, els legitimistes s'incorporaren al partit orleanista del comte de París.
Orleanisme
Corrent polític sorgit a França sota la Restauració i aglutinat entorn de Felip Igualtat. Basat en principis no legitimistes sinó ideològics —antiabsolutisme, fi de les ingerències estrangeres—, corresponia als interessos i sentiments de la burgesia financera i industrial. El règim polític és fruit d'un pacte, i la seva legitimitat li és donada per la voluntat del poble, identificat amb les elits educades i benestants. Passat el 1848, esdevingué un partit d'ordre que mai més no retrobà el seu dinamisme.
Independència de Bèlgica
Moviment d'alliberament de Bèlgica en contra de la permanència en l'Estat dels Països Baixos i la dominació d'Holanda. Les diferències de caire religiós, lingüístic i econòmic entre holandesos i belgues, portaren a aquests darrers a aixecar-se reclamant la independència. El conflicte va esclatar a Brussel.les a l'agost de 1830 i ràpidament es va convertir en guerra civil. El 28 de març de 1831 l'Assemblea Nacional Belga va proclamar, en un Manifest, la independència de Bèlgica, sota la forma d'una monarquia constitucional (Leopold I). El triomf de la revolució va ser possible, en part, gràcies al suport de França i a la no intervenció d'Anglaterra, que desitja el debilitament d'Holanda.
Reform Act de 1832
Llei aprovada pel parlament britànic referent a la reforma del sistema electoral per a la Cambra dels Comuns. El Reform Act del 1832, amb el govern Grey, comportà una revisió i modernització d'un sistema que ja tenia tres segles.
Zollverein
Unió duanera i econòmica dels estats alemanys, que fou duta a terme, sota la direcció de Prússia, a partir de l'any 1818, a la qual s'afegiren successivament els diversos estats (els darrers foren Bremen i Hamburg, l'any 1888) i que preparà la unitat política d'Alemanya. Àustria entrebancà aquesta creació, tement, com de fet ocorregué, que la unitat econòmica propugnada per Prússia comportaria l'hegemonia d'aquest regne sobre Alemanya. El Zollverein transformà Alemanya, ja a la darreria del s XIX, en la primera potència industrial de l'Europa continental. El gran propagandista d'aquesta unitat duanera fou l'economista Friedrich List. La Unió es va crear el 1834 i reuní tots els Estats de la Confederació Germànica amb l'exclusió de Hannover, les ciutats hanseàtiques i Àustria.
Les revolucions de 1848 respongueren a uns nous ideals. Són etiquetades com "la primavera dels pobles".
Amb elles es tanca el cicle revolucionari burgès. La burgesia mai més va tornar a revolucionar-se juntament amb les masses populars i des de llavors adoptà una actitud clarament conservadora, davant del perill d'una revolució social que podria perjudicar seriosament llurs interessos. Revolucions de 1848
Conjunt de moviments revolucionaris que convulsaren Europa entre el febrer del 1848 i l'estiu del 1849. Tots tingueren un substrat comú (crisi econòmica de 1846-47, rebuig dels règims autoritaris, exaltació del sentiment nacional), però diferiren quant a llurs objectius: mentre que a París i a Viena es lluità principalment per la implantació o ampliació del constitucionalisme, a Itàlia, a Alemanya i a la major part de l'imperi austríac la revolució pretengué l'alliberació dels pobles oprimits com a primer pas per a la constitució d'estats nacionals regits per sistemes democràtics.
Les revolucions de 1848 marcaren la fi del sitema Metternich i posaren en primer pla el doble problema de les llibertats individuals i dels drets dels pobles. Tanmateix, cal destacar la irrupció de la classe obrera, que va participar moolt activament en totes les revoltes, plantejant reivindicacions d'un caire molt més social. Els nous ideals democràtics que es defensaran seran la sobirania popular, la llibertat i la igualtat social.
Primavera dels pobles
Nom amb què són conegudes les revolucions del 1848, perque comportaren el sorgiment d'uns nous ideals democràtics i el desvetllament de moltes nacionalitats, fins llavors adormides.
Revolució Francesa de 1848
S'inicià amb les revoltes de París dels dies 22-24 de febrer, que, amb la bandera del sufragi universal, enderrocaren la monarquia de Lluís Felip I de França, fou format un govern provisional que proclamà la república, obrí tallers nacionals (reclamats pels treballadors, molt afectats per la desocupació forçosa) i convocà eleccions -per sufragi universal- per a una assemblea constituent; aquesta, dominada pels representants de la petita i mitjana burgesia, clausurà els tallers nacionals, forçant les classes populars, dirigides pels socialistes, a revoltar-se altre cop (23-26 de juny); la subsegüent repressió anorreà anorreà temporalment l'esquerra i facilità l'accés de Lluís Napoleó a la presidència (desembre de 1848) des de la qual acabaria proclamant-se emperador (1851-52).
Tallers Nacionals
Tallers de l'Estat que foren fundats segons una iniciativa de Louis Blanc. Es regien pels principis col.lectivistes i els obrers rebien un salari fix cada dia.
Entitat de producció creada a París pel govern provisional revolucionari (febrer del 1848), que s'inspirà, bé que desvirtuant-les, en les idees socials de Louis Blanc. Per tal de combatre la crisi social i econòmica, els obrers en desocupació forçosa foren col·locats en obres públiques, però llur treball, mal organitzat, no fou rendible i llur nombre passà dels 10 000 inicials a més de 100 000, la qual cosa provocà un augment insostenible de les despeses. La seva dissolució (juny) ocasionà violents aldarulls.
Segona República Francesa
Període de la història de França que va des del 25 de febrer de 1848 fins al 21 de novembre de 1852. Proclamada després de l'abdicació de Lluís Felip, la república nasqué dividida entre liberals (Lamartine) i socialistes (Louis Blanc). La insurrecció popular de París (juny del 1848), provocada per la dissolució dels Tallers Nacionals, fou rigorosament reprimida pel general Cavaignac i, amb el triomf del partit d'ordre, s'inicià una reacció conservadora. Lluís Napoleó, elegit president, donà un cop d'estat (2 de desembre de 1851) que acabà pràcticament amb la república, bé que encara trigà un any a proclamar-se emperador.
Cop d'Estat de Lluís Napoleó
Acció protagonitzada per Lluísd Napoleó el 1851, pel qual proclama el Segon Imperi Francès.
Segon Imperi Francès
Període de la història de França que comprèn el període 1851-1870. Elegit president Lluís Napoleó Bonaparte, mitjançant un cop d'estat (1851), es proclamà emperador i basà el nou règim en l'exèrcit, l'Església i la burgesia. Napoleó III instituí el lliure canvi i procurà debades d'unir liberals i obrers (dret de vaga). La gran florida industrial, basada en el carbó, afavorí el nord del país. França disposà d'una xarxa bancària i ferroviària centralitzada. París s'embellí i la burgesia es féu rica. Després de ruïnoses guerres (Crimea, Mèxic), hom féu la guerra a Prússia: fou el desastre, la caiguda del règim (1870) i la proclamació de la tercera república francesa.
Assemblea Nacional de Frankfurt
També Parlament de Frankfurt. Assemblea constituent reunida a Frankfurt (1848-49) per donar una constitució a la Confederació Germànica. Després dels moviments revolucionaris del 1848, un grup de liberals formà una comissió (Vorparlament) per a organitzar les eleccions, que es feren per sufragi universal. L'assemblea, presidida per Heinrich von Gagern, es dividí en dues tendències: els partidaris de la petita Alemanya, estat imperial sota direcció prussiana i amb exclusió d'Àustria, i els partidaris de la gran Alemanya, amb inclusió d'Àustria. La constitució (votada pel març del 1849) establí l'imperi hereditari de la petita Alemanya i oferí la corona a Frederic Guillem IV de Prússia. Aquest refusà, i els representants d'Àustria es retiraren; l'assemblea es traslladà llavors a Stuttgart, però fou dissolta pel juny del 1849.
República Romana
Règim establert a Roma del 9 de febrer al 4 de juliol de 1849, arran de la revolució produïda a la ciutat (novembre del 1848) i de la fugida subsegüent del papa Pius IX. El parlament romà formà un govern provisional i convocà una assemblea constituent (5 de febrer de 1849), que deposà el pontífex i proclamà la república. Governada per Giuseppe Mazzini, que aviat compartí el poder amb Saffi i Armellini, en fou confiat l'exèrcit a Giuseppe Garibaldi. Atacada per una expedició militar enviada pel president de França Lluís Napoleó —que intentà d'atreure's així els catòlics francesos i la simpatia del papa—, sucumbí després de prop d'un mes de setge (3 de ju0), Du divorce (1801), Recherches philosophiques (1818) i Démonstration philosophique du principe constitutif de la société (1830).

EL CALENDARIO DE LA REVOLUCIÓN FRANCESA


INTRODUCCIÓN

gorro frigioEn 1792, la Revolución Francesa estaba gravemente amenazada. Tras meses de inestabilidad, amenazada por revueltas en el país y por ejércitos extranjeros que atacaban a Francia desde todas las fronteras, los Jacobinos dieron un golpe y se hicieron con el control de la Asamblea Legislativa. El 20 de septiembre de 1792 la primera asamblea elegida por sufragio universal masculino, la Convención Nacional, celebró su primera sesión. Se abolió la monarquía y se aprobó una Constitución profundamente liberal, aunque nunca entró en vigor debido al constante estado de excepción del gobierno jacobino. Además, los Jacobinos se decidieron a eliminar todo aquello que se considerara "viejo", "irracional" y "no revolucionario".

Es comprensible así que bajo esas circunstancias, el calendario, algo creado por un Papa, con cada día dedicado a uno o varios santos, y que seguía normas irracionales, con meses irregulares, semanas de siete días que no encajaban en los meses... fue pronto considerado algo que se tenía que reformar. El Comité de Instrucción Pública creó un subcomité formado por matemáticos, astrónomos y poetas encargado de crear un nuevo calendario. La estructura y normas del calendario fueron definidas por el político Charles Gilbert Romme, mientras que el poeta Fabre d'Églantine inventó los nombres de los meses.

El calendario estaba formado por 12 meses de 30 días cada uno, con 5 días extra (o 6 en un año bisiesto) añadidos al final para mantener la correspondencia con el año solar. En lugar de semanas de siete días, los meses se dividieron en tres "semanas" de diez días llamadas décades. Este sistema decimal creó así un calendario mucho más regular y organizado.

El calendario se adoptó el 24 de octubre de 1793, pero su comienzo se fijó en el 22 de septiembre de 1792, que es tanto el día que se proclamó la República Francesa como el equinoccio de otoño de ese año en París. Los años se empezaron a contar desde 1792 y se escribían en números romanos.


MESES

Los doce meses se agruparon por estaciones (así que tenemos cuatro grupos de tres meses) y todos los meses de un grupo riman, posible una idea de d'Églantine para hacerlos más fáciles de recordar. Los meses eran:Calendario Republicano de 1794 dibujado por Debucourt

* Otoño:
o Vendémiaire (o Vendimiario, del latín vindemia, "vendimia")
o Brumaire (o Brumario, del francés brume, "bruma")
o Frimaire (o Frimario, del francés frimas, "escarcha")
* Invierno:
o Nivôse (o Nivoso, del latín nivosus, "nevado")
o Pluviôse (o Pluvioso, del latín pluviosus, "lluvioso")
o Ventôse (o Ventoso, del latín ventosus)
* Primavera:
o Germinal (del latín germen, "semilla")
o Floréal (del latín flos, "flor")
o Prairial (o Pradial, del francés prairie, "pradera")
* Verano:
o Messidor (o Mesidor, del latín messis, "cosecha")
o Thermidor (o Termidor, del griego thermos, "caliente")
o Fructidor (del latín fructus, "fruto")


Los cinco últimos días del año, primero denominados jours complémentaires (días complementarios), después sans-culottides (en honor de los sans-culottes), y después otra vezjours complémentaires , eran fiestas nacionales:

* La Fête de la Vertu, "Día de la Virtud"
* La Fête du Génie, "Día del Talento"
* La Fête du Travail, "Día del Trabajo"
* La Fête de l'Opinion, "Día de la Opinión"
* La Fête des Récompenses, "Día de las Recompensas"

Y en años bisiestos, el sexto día, La Fête de la Révolution, "Día de la Revolución"

D

vocabulari i cronologia tema 3

VOCABULARI TEMA 3
. Revolució
Canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d'una societat.
Revolució burgesa
Procés mitjançant el qual es va anar substituint el vell ordre de l'Antic Règim, basat en el feudalisme i en la monarquia absoluta de dret diví, per un nou ordre polític basat en la sobirania nacional, la divisió de poders, la representació a través d'eleccions periòdiques i el dret a la igualtat, a la llibertat i a la propietat. Tot això havia de ser reconegut i expressat per una constitució i garantit per la llei, la força pública i l'exèrcit. Els primers exemples de revolucions burgeses foren les revolucions nord-americana i la francesa.
Revolucions liberal-burgeses
Conjunt de revolucions promogudes per la burgesia seguint les noves idees de llibertat i igualtat de la Il.lustració. La seva acció consistí a desmantellar les estructures de l'Antic Règim (monarquia absoluta, sistema feudal, societat estamental) i a implantar un nou règim caracteritzat per la monarquia constitucional (o república), el sistema capitalista i la societat classista.
El cicle revolucionari burgès comença amb la revolució americana (1776-1783) i la revolució francesa (1789-1799) i es tanca el 1848.


. Revolució Francesa
Llarg i complex procés revolucionari que es va estendre des del 1789 fins al 1799, durant el qual la burgesia i els menestrals van aconseguir violentament acabar amb els privilegis de l'aristocràcia i van iniciar el camí de la llibertat i de la democràcia. La Revolució, model de revolució política burgesa, començà el 5 de maig de 1789 quan el rei va convocar uns Estats Generals i una bona part dels assistents es constituïren en Assemblea Nacional disposats a obtenir una constitució per a França. Després de diverses fases, va acabar el 1799 amb el cop d'Estat de Napoleó Bonaparte, que inaugurà una nova etapa de la història de França i d'Europa (l'època napoleònica, 1799-1815). La revolució francesa va provocar notòries transformacions: destrucció dels privilegis de l'aristocràcia, abolició dels drets feudals i eclesiàstics sobre els camperols, unificació del mercat nacional, superació de la societat estamental, obtenció d'una constitució escrita, limitació del poder monàrquic, separació de poders, eleccións periòdiques i reconeixement dels drets humans.
Ancien Régime
Designació de l'organització política, econòmica i social de la monarquia francesa anterior a la revolució del 1789. Emprada d'antuvi pels revolucionaris francesos per a indicar el canvi radical que pretenien acomplir.


Doctrina i sistema que defensen la llibertat política i econòmica com a dret per a tots els homes.
LIBERALISME
Al segle XIX els partidaris del liberalisme polític es basaren en unes formes democràtiques de govern: creació de parlaments, dret al vot, igualtat davant la llei, llibertat de premsa, d'associació, de creences, etc. Doctrina política sorgida de la Revolució Francesa i difosa ràpidament per tot Europa durant la primera meitat del segle XIX, que defensa la llibertat individual, el règim constitucional, la divisió de poders, la sobirania nacional, la participació ciutadana en l'activitat política i la llibertat econòmica. Durant la primera meitat del segle XIX, el liberalisme s'escindí en dues branques: el liberalisme moderat o doctrinari (de signe burgès i estès durant les revolucions de 1830), defensor de la monarquia constitucional, el sufragi censatari, la sobirania nacional, la llibertat de premsa i la igualtat jurídica; i el liberalisme radical o democràtic (més popular i estès durant les revolucions de 1848), defensor de la república, el sufragi universal, la sobirania popular, la premsa independent i la justícia social. D'aquesta darrera línia de pensament liberal sorgirien, més endavant, els partits democràtics.


.... Democràcia
Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l'elecció dels governants.
Divisió de poders
Teoria política divulgada per Montesquieu en la seva obra "L'esperit de les lleis", segons la qual els poders de fer lleis (legislatiu), de jutjar (judicial) i d'executar i fer complir les lleis (executiu) han d'estar separats i exercits per persones i institucions diferents (assemblees o parlaments, tribunals i governs, respectivament).
Parlamentarisme
Règim polític en el qual el parlament, elegit democràticament, és l'eix de la vida política i la principal font de poder.
Parlament
Assemblea legislativa d'un estat, nació, regió, etc, els poders de la qual són regulats, generalment, per la constitució.
Constitució
Llei fonamental d'un estat que estableix i garanteix els drets i deures dels ciutadans i regula el sistema de poder, definint els òrgans i llurs formes i funcions, com també el conjunt de relacions entre ells.
Sobirania nacional
El poder polític recau en el conjunt de la nació i no està sotmès a cap altra força externa. Els individus que integren una nació deleguen aquest poder que per definició posseeixen i atorguen als seus representants. El principi de sobirania nacional postula que la legitimitat del poder emana de la nació i s'expressa mitjançant eleccions periòdiques.
SufragiManifestació de la pròpia voluntat en una assemblea, en unes eleccions, en una consulta, etc, per mitjà d'un vot. Perquè un sufragi sigui considerat democràtic i expressió real de la voluntat del poble, el vot ha de ser universal (tothom pot votar), lliure (s'hi pot presentar qui vulgui d'acord amb els requisits legals i es pot votar qui es vol), directe (ja que s'efectua sense intermediaris), igual (el vot de cada persona té el mateix valor) i secret (tothom pot votar qui vulgui sense haver de dir-ho a ningú).


Monarquia absoluta
Sistema polític predominant a Europa entre els segles XVI i XVIII, en què el rei concentra tots els poders (executiu, legislatiu, judicial). El seu poder absolut es justificava en considerar que li era delegat per voluntat divina.
Per extensió, qualsevol sistema polític en què el governant o la institució que exerceix les funcions de govern no té limitacions de tipus jurídic.
Doctrina que propugna, defensa i justifica el sistema polític absolutista.
Monarquia constitucional
Règim polític democràtic en el qual el rei, el cap de l'Estat, regna però no governa, ja que els seus actes sempre han de ser avalats per la signatura del president del govern o del ministre que en sigui responsable.
República
Forma de govern representativa, en la qual el càrrec de cap d'estat no és hereditari ni vitalici, sinó resultat d'una elecció popular, directa o indirecta.
La idea republicana neix amb el concepte de sobirania nacional i té les seves primeres realitzacions en la independència nord-americana i la Revolució Francesa.


Girondins
Dit dels membres d'un grup polític de la Revolució Francesa que actuà a l'Assemblea Legislativa i a la Convenció. Els girondins provenien de la burgesia enriquida pels béns comunals. El nom els venia del fet que tenien diversos diputats del districte de la Gironda. Llurs caps foren Brissot, Condorcet, Vergniaud, Gensonné i Guadet, entre altres. Feren perseguir els contrarevolucionaris i votar les lleis contra els emigrats i el clericat refractari (1791). Formaren un govern efímer, dirigit per Dumouriez (març del 1792), i en formar-se la Convenció (setembre) constituïren el grup moderat; defensaven la propietat, el lliurecanvisme i la república il•lustrada i temien el poble de París. Pel novembre foren eclipsats pels montagnards -radicals-, i la deserció de Dumouriez (abril del 1793) inicià llur caiguda, que culminà amb llur expulsió de la Convenció (juny) i llur persecució.
reacció de l'absolutisme europeu, la creació del Tribunal Revolucionari, dels comitès de Vigilància i del de Salvació Pública (març-abril del 1793), i per un cop d'estat s'erigiren en àrbitres indiscutibles de la Convenció (juny del 1793). Mort Marat i allunyat Danton del poder, Robespierre en fou el màxim representant en el període subsegüent Jacobins
Nom que reberen les persones que actuaren durant la Revolució Francesa d'acord amb uns mateixos principis ideològics que s'orientaven cap al republicanisme radical i la defensa de la democràcia directa, defensores també d'uns principis ètics i morals de tipus espartà, de l'antimilitarisme i del centralisme. El nom es deu al fet que els jacobins solien reunir-se a París en un convent dels dominics anomenat dels Jacobins. Els principals dirigents foren Maximilien de Robespierre, Louis-Antoine Saint-Just, Jean-Paul Marat i Georges-Jacques Danton.
Feuillants.
Hebertistes
Seguidors de J.R.Hébert, constituïren l'ala radical dels jacobins i controlaren el Club dels Cordeliers, i la major part de les societats populars. Foren hebertistes destacats P.G. Chaumette, J.N. Pache, J.B.N. Bouchotte, F.N. Vincent, C.P.H. Ronsin, A.F. Momoro i A.Cloots, entre altres. Aprofitant la seva influència en la Comuna, defensaren la taxació i la requisa de les provisions, contra els acaparadors i contra els rics, envers els quals propugnaren una política de terror. Sota la seva pressió foren votades diverses lleis —la dels suspectes i la dels màxims (1793)— i fou instituït el culte a la Raó. Havent organitzat una insurrecció (març del 1794), Robespierre, a qui acusaven de moderat, els féu arrestar i executar per la Convenció. El Club dels Cordeliers fou dissolt.
La Plana / El Pantà
La Plaine. Durant la Convenció Nacional, dit del poderós centre que donava suport tant als girondins com als jacobins.
Sans-culottes
Denominació que rebia la gent de les classes baixes i populars de la ciutat. Els seus principis, molt radicals, contenien elements propers als plantejaments socialistes de l'època. Defensaven la idea de la democràcia igualitària i directa i van actuar moltes vegades com a força de xoc en moments àlgids de la Revolució donant suport als jacobins. A partir de la reacció termidoriana foren neutralitzats. Rebien aquest nom perquè solien vestir pantalons a ratlles en lloc del pantaló curt o culotte característic de les classes benestants de l'Antic Règim.


. Club polític
Al s XVIII aparegueren també, a la França de la Revolució, clubs polítics de les tendències més diverses (Cordeliers, Feuillants, Jacobins, etc), que desenvoluparen una important funció político-revolucionària. Hi destacà el Club dels Jacobins (1789), conegut primer amb el nom de Club Breton i de Société des Amis de la Constitution i, des del 1792, amb el de Société des Jacobins, Amis de la Liberté et de l'Egalité. Durant la Convenció, aquests clubs adquiriren el caràcter d'entitats públiques que actuaven com a grups de pressió sobre el govern, i ressorgiren novament el 1848 amb caràcter republicà.
,
Assemblea dels Notables
A França, a l'antic règim, assemblea formada pels membres més representatius de cadascun dels tres estats que era convocada pel rei en els moments de crisi amb caràcter consultiu. Les més importants foren celebrades poc abans de la Revolució Francesa: el 1787 per discutir la reforma fiscal de Calonne i el 1788 per regular la composició dels estats generals.
Estats Generals
Durant la monarquia francesa, assemblea dels tres estaments (noblesa, clergat i tercer estat) i de totes les províncies convocada pel rei per obtenir subsidis extraordinaris i assegurar la unitat al seu entorn. Els electors formulaven prèviament unes peticions (cahiers de doléances) que lliuraven a llurs representants, però l'assemblea no prenia decisions. Foren reunits el 1789 per Lluís XVI, a proposta de Necker, amb un nombre més gran de membres del tercer estat que el dels altres dos estaments junts. Reunits a Versalles (maig del 1789), el tercer estat refusà el vot per estaments i exigí el vot individual. La negativa reial motivà que el tercer estat es proclamés en Assemblea Nacional i més tard en Constituent.
Tercer Estat
Nom donat, en l'estructura estamental de l'Antic Règim, al grup social que formava el conjunt de les forces productives, integrat per la burgesia, les classes populars urbanes i els camperols lliures.
Quart estat
Nom amb què era conegut el proletariat a l'època de la Revolució Francesa. Els tres primers estats eren constituïts, segons l'ordre jeràrquic de l'antic règim, per la clerecia, la noblesa i la burgesia.
Quaderns de queixes
Llistats de peticions o queixes elaborats pels estaments abans de la reunió dels Estats Generals el 1789. Aquests quaderns reflecteixen perfectament les apiracions de tots els grups socials, i, mentre que tots coincideixen en el descontentament respecte a la monarquia de Lluís XVI, privilegiats i no privilegiats difereixen radicalment en qüestions com ara la igualtat social o la dissolució del règim senyorial. Els cahiers de doléances reflecteixen clarament l'estat d'insatisfacció de la societat francesa.
Jurament del Jeu de Paume
Jurament que tingué lloc al trinquet (Jeu de Paume) de Versalles, el 20 de juny de 1789, per part dels diputats del tercer estat i de la clerecia. Mounier, diputat pel Delfinat, proposà que l'Assemblea jurés que no es dissoldria fins a l'establiment i la consolidació de la Constitució.
Assemblea Nacional
Assemblea Nacional Constituent francesa constituïda el 9 de juliol de 1789, que es transformà en Assemblea Legislativa el 1791. Entre la tasca legislativa duta a terme per l'Assemblea Nacional cal destacar la Constitució de 1791 i la promulgació de la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà (1789).


Presa de la Bastilla
El 14 de juliol de 1789, en un dels episodis més destacats de la Revolució Francesa, la Bastilla, símbol de l'absolutisme reial (era una fortalesa que s'utilitzava com a presó per a reus il.lustres o aristòcrates), fou assaltada i presa pel poble de París. La diada del 14 de juliol, aniversari d'aquest fet, fou declarada festa nacional l'any 1880.
Comuna de París
Administració revolucionària de París (1789-95). A partir del 14 de juliol de 1789 substituí el cos municipal i fou presidida per Bailly; fou constituïda legalment el 21 de maig de 1790 a base de membres elegits per les 48 seccions de la capital. La Comuna insurreccional (9 d'agost de 1792), no sotmesa a cap llei i dominada successivament per jacobins i hebertistes, esdevingué el veritable motor de la revolució i imposà la voluntat del poble treballador parisenc tant a l'assemblea nacional com, mitjançant comissaris delegats, als departaments: insurrecció del 10 d'agost, proscripció dels girondins, primeres mesures terroristes, matances de setembre, etc. Acceptà d'ésser progressivament suplantada (~setembre de 1793) pel Comitè de Salvació Pública, en virtut del prestigi de Robespierre. Quan aquest fou acusat, la Comuna intentà vanament de salvar-lo i desaparegué com a força política (83 membres guillotinats), bé que continuà funcionant fins a la dissolució de la Convenció.
Guàrdia Nacional
Organització armada ciutadana sorgida de la Revolució Francesa per a la defensa de la llibertat i de l'ordre intern.
La Gran Por
La Grand Peur. Revolta antisenyorial desencadenada a França als inicis de la revolució, consistent en l'assalt dels castells i monestirs i la crema dels arxius que contenien la documentació sobre la percepció dels drets feudals. La causa foren els rumors que, entre el 20 de juliol i el 6 d'agost, es difongueren pel camp francès i que parlaven de la invasió de tropes estrangeres o de bandits contractats pels nobles per tal de reprimir les revoltes.


. Ciutadans actius
Aquells ciutadans que tenien dret a vot, és a dir, els majors de vint-i-cinc anys que pagaven una contribució almenys igual al valor de tres dies de treball. Els que no tenien dret a vot eren els ciutadans passius.
Sufragi censatari
Sistema polític en el qual només poden ser electors els homes amb una determinada renda o amb títols (mestres, llicenciats universitaris, sacerdots...). Exclou les dones i la major part de la població. És un tipus de sufragi que restringeix el dret de votar segons el nivell d'impostos que l'individu paga a l'Estat.


. Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà
Text votat per l'assemblea constituent francesa el 26 d'agost de 1789. La seva redacció recollia la influència de la declaració d'independència dels EUA (1776) i del pensament dels filòsofs del s XVIII. Proclamà la igualtat de tots els homes (article 1), i també els seus drets naturals i inalienables, que són la llibertat, la propietat, la seguretat i la resistència a l'opressió (article 2). Declarà la preeminència de la sobirania de la nació, afirmà que la llei havia d'ésser l'expressió de la voluntat general (article 6), instaurà la llibertat d'opinió, d'impremta i religiosa, establí la separació de poders i, en el darrer article, insistí en la inviolabilitat del dret de propietat. Fou utilitzada com a preàmbul de la constitució del 1791 i tingué una gran influència en tots els moviments posteriors d'alliberament de l'absolutisme.
Constitució Civil del Clergat
Conjunt de disposicions legislatives de l'Assemblea Constituent de França (1790), sancionades per Lluís XVI, que regulaven la distribució dels oficis eclesiàstics, els nomenaments i la dotació del clergat. Les diòcesis passaren de 135 a 85, dividides entre 10 metròpolis, i les parròquies no podien tenir un àmbit inferior a les 6 000 persones; els únics càrrecs admesos eren els de bisbe i rector, amb desaparició de tots els altres (arquebisbes, canonges, etc); tots els pastors havien d'ésser designats per elecció popular directa, i els bisbes electes informarien el papa, però no en demanarien la confirmació; la jurisdicció diocesana era detinguda pel consell episcopal, el clergat era retribuït per l'estat, i els serveis religiosos eren gratuïts. Els bisbes diputats oposaren un moderat refús, insistint en el fet que el nou ordenament fos tractat amb l'Església. Pius VI publicà un breu (1791) condemnant aquesta constitució, fet que encara agreujà la situació de l'Església Gal•licana. Efectivament, la constitució havia estat aplicada i una seixantena de bisbes havien estat elegits i consagrats. La ruptura amb Roma significà la divisió entre l'Església «nacional» (constitucional, juramentada) i l'Església «de l'antic règim», d'obediència romana.
Departament
Cadascuna de les parts en què pot ésser dividit un territori. A França, els departaments, en nombre de 96 (a més de les colònies d'ultramar, com Guadalupe, la Martinica, etc, que són considerades també com a departaments), foren instituïts l'any 1790, en plena època revolucionària; tenen una certa personalitat administrativa i són regits per un consell general. Llur toponímia recorda sovint un accident geogràfic característic.


. Contrarevolució
Moviment polític orientat a combatre una revolució o a neutralitzar-ne els efectes. Sovint cerca una restauració de les institucions i privilegis anteriors i comporta sempre una consegüent repressió dels elements revolucionaris. Un exemple típic de contrarevolució és la que seguí la Revolució Francesa i que portà a la Restauració (1814-15).
Fugida de Varennes
Nom donat a la temptativa d'evasió de Lluís XVI de França —disfressat de majordom— amb la família reial (a la nit del 20 al 21 de juny de 1791). Preparada pel comte suec H.Axel de Fersen, amic de Maria Antonieta, hauria lliurat els reis a l'exèrcit del marquès de Bouillé i, en acabat, a la protecció d'Àustria. Reconegut per J.-B. Drouet, fill d'un mestre de postes, Lluís XVI fou tornat a París amb la seva família. La fugida desacredità el rei davant els revolucionaris.

Guerra de Vendée
Insurrecció contrarevolucionària que tingué lloc a la regió francesa de Vendée (1793-94). La causa immediata fou una lleva general, que incidí en el descontentament popular per la venda dels béns nacionals. El moviment aglutinà camperols, burgesos i aristòcrates reialistes, i fou atiat pels sermons dels capellans refractaris. Els insurrectes venceren a Châtillon-sur-Sèvres i a Vihiers, però foren derrotats a Nantes, Graville, Angers, Le Mans i Savenay, i, sotmesos a una repressió sagnant, s'acolliren a l'amnistia termidoriana.

Primera República Francesa
Període de la història de França que va des del 21 de setembre de 1792 al 18 de maig de 1804. Hom hi distingeix el període de la Convenció Nacional (1792-1795), el del Directori (1795-99) i el del Consolat (1799-1804), que donà pas a l'imperi hereditari de Napoleó I.
Convenció Nacional
Assemblea constituent que governà França des del 21 de setembre de 1792 fins al 25 d'octubre de 1795. Successora de l'Assemblea Legislativa, era composta per 749 diputats electes. Encarregada de redactar una nova constitució, proclamà la Primera República Francesa el mateix 21 de setembre. Pel desembre de 1792 obrí un procés contra Lluís XVI, que fou condemnat a mort. Aquest judici oposà definitivament els dos partis predominants, els girondins i els muntanyencs, que es disputaven per aconseguir els diputats independents, anomenats "els de la plana". Les primeres victòries franceses sobre els aliats afavoriren els girondins, però la derrota de Neerwiden (març de 1793), la retirada de Bèlgica i la traïció del general Dumouriez en comprometeren la situació. La Convenció hagué d'enfrontar-se alhora amb la primera coalició antirepublicana, amb l'aixecament reialista d'algunes regions, sobretot la Vendée, i amb l'agitació interna. Per inspiració dels jacobins, foren creats un Tribunal Revolucionari (març del 1793) i un Comitè de Salvació Pública (abril del 1793). La revolta del 2 de juny de 1793 donà el poder als jacobins, que desencadenaren el Terror i proclamaren una nova constitució. La invasió fou vençuda, però augmentaren la repressió, les execucions i la crisi econòmica. El 27 de juliol de 1794 (9 de termidor) Robespierre fou enderrocat pels moderats de "la plana", que amb l'ajut de l'exèrcit eliminaren la influència jacobina dins la Convenció. Els termidorians recuperaren la col•laboració girondina, optaren per la moderació a l'interior i l'agressió a l'exterior i proclamaren una nova constitució (setembre del 1795). L'1 d'octubre Bèlgica fou reincorporada a França, i el dia 5 fou sufocada una revolta reialista. Vint dies més tard la Convenció fou dissolta.
Sufragi universal
Sistema polític en què el dret de vot s'atorga a tots els ciutadans majors d'edat, sense distincions. Les dones van continuar excloses fins al segle XX.


. El Terror
Període de la Revolució Francesa que va des del setembre del 1793 al juliol del 1794, durant el qual els jacobins, dirigits per Robespierre, imposaren un règim dictatorial a tot el país, a través de l'actuació del Comitè de Salvació Pública. Un precedent fou l'anomenat "primer Terror", pel setembre del 1792, quan es produí una matança indiscriminada de presoners contrarevolucionaris, en un clima d'excitació per la invasió estrangera del territori francès. La primera onada, per l'octubre del 1793, fou provocada pel perill militar contra la Convenció; fou el moment de l'execució de Maria Antonieta i de nombrosos girondins. La segona onada (el Gran Terror), els mesos de juny i juliol del 1794, fou impulsada per Robespierre per tal de mantenir-se en el poder. El Tribunal Revolucionari de París en fou el gran instrument: ampliada la seva jurisdicció a tota la República, foren suprimides les garanties de l'acusat i hom podia dictar només dues menes de sentència: llibertat o mort. El Terror, que es complementà amb mesures de caire econòmic, finí amb la caiguda de Robespierre i l'inici de la reacció termidoriana.
Comitè de Salvació Pública
Òrgan de govern col•lectiu que regí França de l'abril del 1793 al juliol del 1794. L'elecció, per la Convenció, dels seus membres —primerament 9, i després 12— esdevingué una simple formalitat, i el Comitè, per sobre l'Assemblea, acabà imposant dictatorialment la voluntat revolucionària de París a la resta del territori. Hom distingeix el primer Comitè de Salvació Pública, dominat per Danton, del segon o Gran Comitè de Salvació Pública (a partir de juliol-agost de 1793), que acomplí, amb l'ajut de dotze comissions executives, una labor ingent. Comprenia un grup polític: Robespierre, assistit per Couthon i Saint-Just (el «triumvirat»), a més de Barère, Billaud-Varenne i Collot d'Herbois i un grup de tècnics, com Carnot (guerra), Prieur de la Côte d'Or (armament), Jean-Bon Saint-André (marina militar), Lindet (proveïments). Contra la crisi econòmica, extremà el racionament, el control dels preus i l'eliminació dels acaparadors. Contra els enemics interiors, practicà el règim del terror (execució de contrarevolucionaries, dantonistes, hebertistes), suprimí les llibertats de culte i de premsa, portà a cap la descristianització, implantà el calendari revolucionari i el culte a la deessa Raó, i, sobretot, en un intent de centralització absoluta, encarregà a un centenar de representants la missió d'imposar la seva política als departaments. Contra els enemics de l'exterior que havien envaït França, portà a cap la mobilització general, la fabricació d'armaments, l'organització dels exèrcits, tots els quals fets permeteren de redreçar la situació i d'emprendre la quarta etapa, victoriosa, de la guerra. Després de termidor i de l'execució de Robespierre i els seus, el Comitè perdé una gran part de les atribucions, que retornaren a la Convenció; i quan aquesta s'extingí, el 1795, desaparegué amb ella.
Tribunal Revolucionari de París
Organisme judicial d'excepció creat a París durant la Revolució Francesa. Funcionà del 10 de març de 1793 al 31 de maig de 1795, per tal de jutjar els contrarevolucionaris i els qui atemptaven contra la seguretat pública. Utilitzava procediments sumaríssims, i les sentències, que no podien ésser apel•lades, eren executades en el termini de 24 hores. El 16 d'abril de 1794 la jurisdicció d'aquest tribunal s'estengué a tot el territori de l'estat. Fou un dels instruments principals del Terror.
Economia de guerra
Reestructuració del sistema productiu d'un estat en situació d'excepció, en què totes les forces productives es posen en funció de les necessitats bèl.liques prioritàries.
Calendari republicà
Calendari decretat com d'ús obligatori a França per la Convenció el 24 d'octubre de 1793. Perdurà fins que Napoleó en decretà l'abolició i reintroduí el gregorià a partir de l'u de gener de 1806. Hom prengué el 22 de setembre de 1792, dia de l'equinocci de tardor, la data de la proclamació de la República, com a començament d'una nova era, i fou decretat que l'any civil comencés per l'equinocci de tardor. L'any era dividit en dotze mesos, tots de 30 dies: Vendemiari, Brumari i Frimari (tardor); Nivós, Pluviós i Ventós (hivern); Germinal, Floreal i Pradal (primavera); Messidor, Termidor i Fructidor (estiu). Els dies del mes eren dividits en tres dècades. Després del darrer dia del mes de Fructidor eren col•locats cinc dies suplementaris per obtenir un any de 365 dies; cada quatre anys, en comptes d'afegir-hi cinc dies, hom n'hi afegia sis.


. Reacció termidoriana
Cop d'estat que tingué lloc el 9 termidor de l'any II (27 de juliol de 1794) a la França revolucionària. Aprofitant que els atacs de Robespierre contra hebertistes i dantonistes havien debilitat les forces revolucionàries, els moderats provocaren la caiguda de Robespierre, que fou executat el 10 termidor juntament amb Saint-Just, Couthon i d'altres caps jacobins i, amb l'ajut de l'exèrcit, venceren la resistència popular de la Comuna de París. El triomf del cop d'estat significà la fi del Terror i del domini jacobí a la Convenció Nacional i posà el procés revolucionari a les mans dels elements moderats, que promulgaren la constitució de l'any III (1795).
Directori
Règim de l'estat francès establert per la Constitució de l'any III (setembre del 1795). Aquesta constitució, que donà nom al període de la història de França comprès entre el 26 d'ocubre de 1795 (4 de brumari de l'any IV) i el 9 de novembre de 1799 (18 de brumari de l'any VIII) i creà una república dirigida per la burgesia de negocis, més moderada que la del 1789. Instituí dos consells legislatius, els Cinc-cents i els Ancians (250 membres), que, elegits per sufragi censual en dos graus, tenien, respectivament, la iniciativa de les lleis i les votaven; el Directori, format per cinc membres, era elegit pels Ancians entre una llista de cinquanta membres proposada pels Cinc-cents; legislatiu i executiu eren renovats anualment, els consells en un terç i el Directori en una cinquena part; aquest darrer nomenava els ministres, però no controlava les finances, que eren gestionades per comitès especials nomenats pel legislatiu.
Consell dels Cinc-Cents
Assemblea que amb el Consell dels Ancians formava el cos legislatiu del Directori. Era composta per 500 membres elegits per tres anys i que havien de tenir més de trenta anys. Creat el 1795, pel cop d'estat de brumari (1799) fou dissolt per Bonaparte.
Conjura dels Iguals
L'intent més important d'assalt al poder des de les esquerres durant l'època del Directori francès. Dirigida per Babeuf, la conspiració (1796) va fracassar i els seus dirigents van ser empresonats i executats. En el Manifest dels Iguals, on Babeuf criticà l'obra de la revolució, afirmant que calia fer un pas més endavant per anar cap a la igualtat real, teoritzà sobre la necessitat de suprimir la propietat individual i de col•lectivitzar la terra.
Pau de Basilea
Denominació conjunta dels dos tractats conclosos entre França i Prússia i entre França i Espanya, respectivament, que posaven fi a la primera guerra contra la Revolució Francesa. Pel primer tractat (5 d'abril de 1795), Prússia atorgava a França, provisionalment, la vora esquerra del Rin. Pel segon (22 de juliol de 1795), França es retirava de la zona fronterera de l'Empordà i tornava als límits fixats pel Tractat dels Pirineus, posant fi a la Guerra Gran. Intentà, però, de fer-se cedir la Vall d'Aran, i se'n retirà només a canvi de la cessió de la part castellana de l'illa de Santo Domingo.
Divuit de Brumari
Cop d'estat del 18 de brumari de l'any VIII (9 de novembre de 1799) de Napoleó Bonaparte contra el Directori. Fou patrocinat per Sieyès, amb l'objectiu d'establir un govern fort que garantís les conquestes burgeses de la Revolució, enfront de l'antic règim i del jacobinisme i el moviment popular. Bonaparte, cònsol provisional amb Sieyès i Roger Ducos, l'endemà del cop d'estat esdevingué, en virtut de la Constitució de l'any VIII, primer cònsol amb amplis poders per un període de deu anys, acompanyat de dos cònsols merament consultius.


. Consolat
Règim polític de la darrera etapa de la Revolució Francesa (10 de novembre de 1799 — 18 de maig de 1804), nascut del cop d'estat del 18 de brumari de l'any VIII (9 de novembre de 1799) de Napoleó Bonaparte contra el Directori. Fou patrocinat per Sieyès, amb l'objectiu d'establir un govern fort que garantís les conquestes burgeses de la Revolució, enfront de l'antic règim i del jacobinisme i el moviment popular. Bonaparte, cònsol provisional amb Sieyès i Roger Ducos, l'endemà del cop d'estat esdevingué, en virtut de la Constitució de l'any VIII, primer cònsol amb amplis poders per un període de deu anys, acompanyat de dos cònsols merament consultius, Cambacères i Lebrun; hom repartí el poder legislatiu en consell d'estat, tribunal, cos legislatiu i senat (els tres últims, elegits per sufragi universal indirecte). Foren reorganitzats amb un criteri centralitzador l'ensenyament, l'administració, la justícia i les finances: posà fi al problema religiós creat per la Revolució (Concordat de 1801), i arribà a una pau favorable amb la segona coalició (1801-02). Aprofitant l'ambient propici creat, Bonaparte fou designat cònsol vitalici en un plebiscit (1802), i finalment el senatus-consultum del 16 de termidor de l'any X (3 d'agost de 1802) augmentà la centralització i les seves atribucions i li conferí la facultat de designar successor; el 1804 establí, finalment, l'Imperi hereditari.
Cònsol
A França, cadascun dels tres caps del poder executiu segons la constitució de l'any VIII (9 de novembre de 1799); el càrrec perdurà fins a la proclamació de l'Imperi (18 de maig de 1804).



La Marsellesa
Himne patriòtic militar compost el 1792 per Claude-Joseph Rouget de Lisle, oficial de l'exèrcit francès, a Estrasburg, sobre text propi. Dos mesos més tard fou cantat a Marsella en un banquet patriòtic, fet d'on prové el seu nom. Amb el temps foren fetes diverses modificacions al text i a la música. Actualment és l'himne de l'estat francès, bé que arreu té una significació republicanista i revolucionària.
El Catorze de Juliol
Nom amb què és conegut l'aniversari de la presa de la Bastilla.
Guillotina
Làmina tallant que cau guiada per dos muntants verticals i serveix per a decapitar els condemnats a mort. Aquest instrument de suplici, emprat al s XVI al migdia de França i a la península itàlica, fou proposat l'any 1789 per Joseph-Ignace Guillotin (1738-1814) a l'Assemblea Nacional com a mitjà de suplici únic a fi d'evitar sofriments als condemnats. Adoptada el 1792, quedà en desús en ésser abolida la pena de mort a França (1981).


________________________________________
________________________________________

CRONOLOGIA
1774 Lluís XVI, rei de França.
1776 Destitució de Turgot com a ministre d'Hisenda. És substituït per Necker (fins 1781).
1787 Assemblea dels Notables per a intentar solucionar la crisi financera. El Parlament de París exigeix la convocatòria dels Estats Generals.
1788-1789 Revolta dels privilegiats.
1788 Avalots populars a Dijon, Pau, Grenoble i Rennes (maig-juny). Necker, de nou ministre d'Hisenda.
1789 Convocatòria dels Estats Generals (24 gener). Redacció dels Cahiers de Doléances (febrer-abril). Obertura a Versalles dels Estats Generals (5 maig). El Tercer Estat es constitueix en Assemblea Nacional (17 juny). Jurament del Jeu de Paume (20 juny). Assemblea Nacional Constituent (9 juliol).
1789-1791 L'Assemblea Constituent.
1789 Presa de la Bastilla (14 juliol). Comença la Gran Por (20 juliol). Abolició del règim feudal (4 agost). Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà (26 agost). Marxa a Versalles: el rei és obligat a signar els decrets d'agost i a fixar la seva residència a París (5 octubre); trasllat forçat del rei i la Cort a París (5-6 octubre). Fundació del Club dels Jacobins. Nacionalització dels béns eclesiàstics (2 novembre). Emissió dels assignats (14 desembre).
1790 Abolició de la noblesa (19 juny). Constitució Civil del Clergat: els eclesiàstics es converteixen en funcionaris de l'Estat (12 juliol).
1791 Llei Le Chapelier: prohibició de les vagues i associacions de treballadors (14 juny). Intent de fugida del rei i la seva família: es reconegut i retingut a Varennes (20-21 juny). Concentració popular a París (es demana el destronament del rei) i repressió militar (Lafayette): les tropes disparen (matança del Camp de Mart) (17 juliol). Proclamació de la Constitució, que estableix la Monarquia parlamentària (3 setembre). Es reuneix l'Assemblea Legislativa (octubre). El rei accepta la Constitució (14 desembre). Fundació dels primers clubs polítics de dones. Publicació de la Declaració dels drets de la dona i de la ciutadana, d'Olympe de Gouges.
1791-1792 L'Assemblea Legislativa.
1792 França declara la guerra a Àustria (20 abril). La Guàrdia Nacional protegeix París (juny). Manifest del duc de Brunswick (25 juliol). Assalt al palau de les Tulleries: formació de la Comuna de París i destitució (empresonament) del rei (10 agost). Victòria francesa a Valmy (20 setembre).
1792-1793 La Convenció Girondina.
1793 Proclamació de la República Francesa (22 setembre).Comença el nou calendari republicà (22 setembre).Lluís XVI és executat (21 gener). França declara la guerra a Anglaterra i als Països Baixos (1 febrer). Revolta de la Vendeé (març). Creació del Tribunal Revolucionari (març). Creació del Comitè de Salvació Pública (6 abril).
1793-1794 La Convenció Jacobina.
1793 Aixecament dels sans-culottes. Govern jacobí (31 maig-2 juny). Detenció dels girondins (2 juny). Proclamació de la Constitució republicana de l'any I (24 juny). Marat és assassinat (13 juliol). Servei militar obligatori (23 agost). Llei del Màximum General (29 setembre). Començament d'El Terror (10 octubre).
1794 Hébert i altres radicals són executats (24 març). Danton i altres moderats són executats (5 abril). Últims esclats populars revolucionaris, durament reprimits (maig-juny). Victòria decisiva de les tropes republicanes a Fleurus (Bèlgica) sobre Àustria (26 juny). 9 de Termidor: caiguda i execució de Robespierre, Saint-Just i 20 dels seus partidaris (27 juliol).
1794-1795 La Convenció Termidoriana.
1794 Abolició del Màximum General (24 desembre).
1795 Cessament de l'emissió d'assignats (19 febrer). Fracassa una sublevació sans-culotte (12 de Germinal) (1 abril). Supressió del Tribunal Revolucionari (31 maig). Proclamació de la Constitució de l'any III (22 agost). Fracassa un aixecament reialista (13 de Vendimiari) (5 octubre).
1795-1799 El Directori.
1795 Es forma el primer Directori (31 octubre).
1796 Conjura dels Iguals. Babeuf i els Iguals són detinguts (10 maig).
1797 Execució de Babeuf (27 maig). Fallida de l'Estat. Cop d'Estat d'alguns directors, recolzats per Napoleó Bonaparte (18 de Fructidor) (4 setembre).
1798 Napoleó Bonaparte comença l'expedició a Egipte (19 maig). Victòria de Bonaparte a les Piràmides. Derrota de la flota francesa a Abu Qir enfront dels britànics (1 agost).
1799 Napoleó Bonaparte torna a França (9 octubre). 18 de Brumari: Cop d'Estat de Napoleó Bonaparte (9 novembre). Final de la revolució. Constitució de l'any VIII. Napoleó, Primer Cònsol.
Principals esdeveniments de la revolució
Període Any Data Esdeveniments
Assemblea
Nacional
Constituent
(1789-1791) 1789 17 juny Constitució de l'Assemblea Nacional.
1-15 juliol Moviments camperols.
14 juliol Sublevació del poble de París: presa de la Bastilla, fortalesa-presó.
4 agost Abolició del feudalisme.
6 agost Lluís XVI, a París.
26 agost Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà.
2 novbre. Nacionalització dels béns de l'Església.
1790 14 juliol Federació de la Guàrdia Nacional.
24 agost Constitució civil del clergat.
1791 20 juny Lluís XVI fuig de París i és capturat a Varennes-en-Argome.
30 setbre. Constitució de 1791.
Assemblea
Legislativa
(1791-1792) 1792 20 abril Guerra contra Àustria (que aviat esdevé guerra europea).
10 agost Caiguda de Lluís XVI.
Convenció
Nacional
(1792-1795) 1792 22 setbre. Proclamació de la República i instauració del nou calendari.
1793 21 gener Execució de Lluís XVI.
març Revolta camperola de La Vendée.
2 juny Els muntanyesos al poder.
juny Constitució de 1793.
10 setbre. Proclamació del govern revolucionari d'excepció.
17 setbre. Detencions en massa de sospitosos.
29 setbre. "Màximum general" de preus i salaris.
1794 març-abril Execució de dirigents radicals i moderats.
27 juliol Caiguda de Robespierre.
1795 9 febrer Pau amb Prússia.
1 abril Annexió de Bèlgica.
abril-maig Revoltes dels sans-culottes a París.
16 maig Pau amb els Països Baixos.
22 juliol Pau amb Espanya.
17 agost Constitució de 1795.
5 octubre Insurrecció reialista a París.
Directori
(1795-1799) 1796 10 maig Detenció de Babeuf i els Iguals.
10 octubre Pau amb Nàpols.
1797 19 febrer Pau amb el papat.
5 abril Pau amb el Piemont.
18 abril Armistici amb Àustria i fi de la guerra europea.
3-4 setbre. Detenció dels conspiradors reialistes.
18 octubre Tractat de pau de Campo Formio.
1798 11 maig Cop d'estat contra els jacobins.
1 juliol Campanya d'Egipte. Reinici de la guerra a Europa.
5 setbre. Establiment definitiu del servei militar obligatori i universal.
1799 19 juny Cop d'estat: els jacobins al poder.
9 novbre. Cop d'estat de Napoleó: inici del Consolat.
________________________________________

V