VOCABULARI
Guió conceptual.
Antic Règim
Organització política, econòmica i social existent a Europa després del període feudal i anteriorment a les revolucions burgeses. El terme fou emprat inicialment -sobretot per Tocqueville- referit a la situació de l'estat francès abans de la Revolució Francesa, però posteriorment ha esdevingut un concepte historiogràfic aplicat als diversos països de l'Europa moderna. Bé que experimenti variacions segons els diferents països, hom considera que el període de l'antic règim s'inicià en el Renaixement, amb l'aparició de l'estat modern, que comportà la consolidació de la monarquia absoluta i una administració pública cada cop més centralitzada. Sense destruir-les, la nova organització se sobreposà a les relacions econòmiques pròpies de la societat feudal i es caracteritzà per la creació d'una societat estamental basada en el privilegi d'unes classes -noblesa i clergat- que fruïen de nombroses exempcions, mentre que tota la pressió fiscal requeia sobre les classes populars, burgesia inclosa. El procés d'acumulació capitalista enfortí la burgesia, que, en fer la seva revolució, trencà aquesta situació, que desaparegué definitivament en consolidar-se la Revolució Industrial.
La població estava estancada. El ritme de creixement demogràfic seguia essent molt lent i eren freqüents les crisis de subsistència. Cicle demogràfic antic
El corresponent a les societats preindustrials en què la població presenta un ritme de creixement molt lent, tendent a l'estancament. Es caracteritza per unes taxes de mortalitat i de natalitat molt elevades i una baixa esperança de vida, i per l'existència de crisis demogràfiques periòdiques (fam, pestes, epidèmies, malalties), causants d'una mortalitat catastròfica, que costava molt recuperar.
Crisi de subsistència
Crisi econòmica periòdica que patia la població durant l'Antic Règim degut a la irregularitat de les collites i que es caracteritzava per la manca d'aliments i llur encariment. La conseqüència més greu era la fam. És la típica crisi de subproducció de l'època preindustrial.
Rebomboris del pa
Revoltes populars contra la manca d'aliments, produïdes especialment a les ciutats.
L'economia de l'Antic Règim estava basada en el sistema senyorial.
Feudalisme
Sistema de relacions sòcio-econòmiques i polítiques manifestades a Europa Occidental des de l'Edat Mitjana fins al segle XIX. El sistema feudal es caracteritza per una economia tancada i autosuficient, de predomini agrari i baixa producció, en la que els grups socials s'estructuren d'acord amb la possessió de la terra, essent la relació senyor-serf la que determina la forma de produir.
Sistema senyorial
Sistema preponderant en l'economia de l'Antic Règim, heredat de l'Edat Mitjana, caracteritzat per la propietat senyorial, el manteniment de la servitud i el pagament dels drets feudals. A la fi de l'Antic Règim, era molt diferent segons la zona d'Europa: a Anglaterra o els Països Baixos, estava molt debilitat i la majoria dels pagesos eren lliures; a l'Europa mediterrània, els drets senyorials eren vigents, però els pagesos eren lliures; a l'Europa central i oriental continuava plenament vigent la servitud.
Senyor
Titular d'una senyoria, fos personal, dominical, jurisdiccional i també feudal.
Senyoria
Territori sota la jurisdicció d'un senyor.
Terme genèric comprensiu de diverses situacions de domini per part d'un poderós, generalment noble o gran propietari (senyor), sobre un àmbit territorial o un grup de població que hi resideix (serfs, vassalls).
Vassall
Home de condició noble que, mitjançant jurament de fidelitat envers un altre noble o bé envers el rei, contreia amb ells una relació de vassallatge, amb tots els deures que li eren inherents, basada fonamentalment en l'ajuda guerrera.
Vassallatge
Element integrant del vincle feudal constitutiu d'una relació de servei, amistat i protecció pactada entre dues persones de condició noble, per la qual una d'elles (vassall) s'encomana a l'altra (senyor) mitjançant un jurament de fidelitat (homenatge) amb el compromís de servir-lo, principalment en la guerra, en canvi de rebre'n una protecció, un sosteniment domèstic o la concessió d'uns béns en usdefruit (armes, diners, terres, etc.).
Servitud
A l'Antic Règim, condició no plenament lliure ni estrictament esclava d'amplis col.lectius camperols, que implicava la subjecció a un senyor feudal i la limitació de la llibertat de moviments (adscripció a la terra). Si bé a l'Europa occidental la servitud va ser abolida, en general, en el segle XV, en molts estats de l'Europa central central i oriental va perdurar fins al segle XIX.
La terra era la principal font de riquesa. Hi havia diverses formes de propietat.
Terres vinculades
Terres que no eren de propietat privada, o sigui, que no se'n podia disposar lliurement ni es podien posar a la venda. Eren terres vinculades a un títol nobiliari, a l'Església, a un municipi (terres comunals -béns de propis i comuns-) o a la Corona. El propietari de la terra podia treure'n profit econòmic i exercir-hi jurisdicció, però no la podia vendre.
Terres senyorials
Constituïen la majoria de les terres vinculades i eren grans extensions de terreny propietat de la noblesa (laica o eclesiàstica). La propietat senyorial constava de dues parts: la reserva senyorial i els masos.
Reserva senyorial
Dins la propietat senyorial, eren les terres més bones, que el senyor es reservava per a l'explotació directa, i que eren treballades pels serfs. Allí hi havia la residència del senyor i els establiments principals del domini (cuina, forn, forja, molí, estables, graners,...), que els pagesos podien utilitzar pagant una taxa.
Masos
Eren les parcel.les de terreny de tamany variable que havien de servir per alimentar una família, que eren cedides pel senyor a homes lliures, que conreaven la terra en usdefruit a canvi d'un cens, o a serfs, que li asseguraven unes prestacions de productes i treball.
Terres comunals
També anomenades béns de propis i comuns, eren terres vinculades als municipis, que s'explotaven comunitàriament entre tots els habitants de la contrada. Eren terres dedicades a boscos i pastures, de les quals tota la comunitat pagesa en treia profit.
Alou
Domini ple, absolut i lliure, franc de serveis i de tota prestació real o personal, sobre béns immobles, que diferia, així, del que hom tenia en feu o en emfiteusi. Prové del mot franc alôd, que significa domini íntegre.
Emfiteusi
Contracte pel qual un senyor dóna a una altra persona (enfiteuta) el domini útil d'una cosa immoble, perpetualment o a llarg termini, per tal que sigui millorada, tot retenint-ne el domini directe. A canvi de rebre un cànon, pensió o cens o altres prestacions de l'emfiteuta o senyor útil; generalment, a l'acte d'establiment, l'emfiteuta paga una quantitat d'entrada.
Els senyors feudals tenien una sèrie de drets sobre les seves propietats, que es traduïen en fortes càrregues per als camperols.
Drets senyorials
Drets derivats de la possessió i domini de les propietats dels senyors feudals. N'hi havia de dues classes: els drets territorials, resultat de l'explotació econòmica de les seves terres, que incloïen prestacions personals i impostos en espècies, i els drets jurisdiccionals, a través dels quals el senyor podia exercir atribucions de caràcter públic en les seves propietats, com ara dictar ordres i reglaments, fer justícia sobre els habitants del seu territori i sobre els transeünts i gaudir del dret d'immunitat, que donava autonomia al seu territori respecte el poder reial.
Cens
Impost directe de prestació periòdica -ordinàriament anual-, tant en diner com en espècie, que pagaven els pagesos al senyor feudal.
Monopoli
Dret que tenia el senyor feudal en la creació d'establiments i en l'explotació de serveis d'interès comú (molí, forn, forja). L'explotació directa d'aquests o llur arrendament a tercers reportaven al senyor una part considerable dels seus ingressos, atès que els habitants del domini senyorial havien de servir-se necessàriament dels establiments o serveis objecte del monopoli. En contrapartida, el senyor els havia de protegir, garantir aliments en èpoques de fam i subministrar llavors o utillatge per treballar la terra.
Banalitat
Obligació que tenien els pagesos d'emprar el forn, el molí i el trull propietat del senyor mitjançant el pagament d'una part del que hi duien.
Delme
A l'Antic Règim, impost que hom pagava a l'Església. Inicialment, corresponia al 10% de la collita (en el cas dels camperols) o de les rendes i beneficis. Era un impost destinat a assegurar el manteniment del clergat i dels edificis religiosos.
Tasca
Imposició senyorial que equival a una onzena part de la collita.
Talla
Impost directe pagat pels pagesos a l'Antic Règim.
L'activitat econòmica més important era l'agricultura.
Una agricultura estancada i endarrerida, que es feia en dos tipus d'explotacions agràries: els openfields i les terres comunals.
Agricultura de subsistència
Agricultura que, amb la producció obtinguda, cobreix les necessitats d'alimentació d'una família pagesa en més del 50%, i a la qual aquesta família aporta la totalitat del treball i del capital.
Agricultura extensiva
Agricultura que tendeix a obtenir el benefici econòmic, més pel baix preu del cost d'explotació, que no pas per un rendiment elevat. És pròpia de les zones de secà i de grans extensions de terreny, utilitza freqüentment la pràctica del guaret i és aplicada a conreus poc exigents en mà d'obra i que admeten, a més, un elevat grau de mecanització.
Autoconsum
Tipus de consum basat en la producció que un mateix duu a terme. S'ha donat especialment durant les èpoques esclavista i feudal; actualment encara te vigència en zones de mercat tancat. És molt corrent en règims agraris o d'economia domèstica, sobretot en allò que fa referència a serveis personals i a béns de consum no durables (aliments) o semidurables (roba, estris). Es basa en gran part en l'estalvi familiar, forçat per una escassa circulació monetària, en el fet de no ésser possible l'existència d'una mà d'obra especialitzada i en la necessitat de satisfer una escala de preferències.
Policultiu
Cultiu de diversos productes, en una mateixa zona, destinats a alimentar la població local.
Rotació de conreus
Sistema de conreu consistent a alternar els conreus anuals sobre la mateixa terra. Generalment se sembra només una part de la terra deixant l'altra en guaret per sembrar-hi l'any següent (rotació biennal) o al cap de dos anys (rotació triennal).
Guaret
Sistema de conreu que consisteix a deixar reposar any sí any no un terreny empobrit per tal que torni a adquirir fertilitat.
Openfields
Explotacions individuals o col.lectives en camps oberts, en què es cultivaven bàsicament cereals. L'open field és el tipus de paisatge agrari caracteritzat pels "camps oberts", és a dir, per la divisió geomètrica de les terres en una sèrie de parcel·les allargassades, i per l'agrupament de l'hàbitat rural en pobles.
Béns comunals
O simplement comunals. Béns pertanyents al comú, és a dir, a tota la població d'un municipi. N'hi havia de dues classes diferents: els propis i els comuns. Els primers eren béns del municipi com a entitat; els beneficis que hom n'obtenia (arrendament, explotació directa) eren destinats a cobrir despeses dels serveis públics. Els altres eren terres, deveses, prats o boscs que pertanyien a la col·lectivitat de veïns i eren destinats a l'ús directe, en utilització conjunta o bé repartits periòdicament entre la població a la sort o per torn; també podien ésser confiats, si més no en teoria, als veïns més necessitats. A partir del s XVIII la necessitat creixent de terres de conreu féu que en fos propugnada l'abolició per tal de posar en circulació el major nombre possible de propietats.
La indústria era una activitat minoritària i tradicional.
A ciutat hi havia una escassa artesania, controlada pels gremis.
Artesania
Producció o obra menestral, feta a mà. Des de l'Edat Mitjana estava organitzada en torn els gremis. Producció d'obres decoratives o amb pretensions artístiques fetes a mà i amb repetició de peces. Diversos oficis menestrals han donat lloc a formes d'artesania; així, la ceràmica, la forja del ferro, el repussat de l'aram, la vidrieria (vidre bufat), la fusteria (fusta tallada), etc.
Sistema gremial
Sistema urbà de producció artesana controlada pels gremis. Llur control dificultava l'augment de la producció i el progrés tècnic i no permetia un marge gaire ampli de beneficis. El sistema gremial fou un fenomen essencialment urbà, que només assolí un desenvolupament extens a les capitals i les ciutats importants.
Gremi
Corporació professional de menestrals, obligatòria, exclusiva i privilegiada, reconeguda oficialment pels poders públics, municipals o reials. Fou un element característic de la societat estamentària des del s XIII fins al XIX, que conservà els trets bàsics sota una pluralitat de formes i de terminologia (oficis, col·legis, confraries, arts, etc).
Els gremis eren corporacions laborals constituïdes pels artesans o comerciants dedicats a un mateix ofici i encarregades de la direcció i reglamentació dels diversos aspectes professionals dins d'una localitat, sota la supervisió dels municipis. La seva finalitat era, a més de l'assistència mútua dels associats, controlar les tècniques de treball, la qualitat dels productes, el volum i els preus de la producció, el nombre de mestres que podien exercir l'ofici, etc. Apareixen cap el segle XI.
La rigidesa del sistema gremial va fer que es desenvolupessin altres formes de producció industrial, tant al camp com a ciutat.
Indústria domèstica
Sistema econòmic mixte en què una família pagesa alterna les feines del camp amb l'elaboració de productes manufacturats (generalment, fil o teixits) a casa, que venien després a la ciutat.
Domestic system
També anomenat treball a domicili o putting out system. Forma de producció industrial que combina camp i ciutat, que consistia a donar feina a domicili a les famílies pageses. Un artesà o un comerciant de la ciutat encarregava una feina a una família pagesa subministrant-li la primera matèria i les eines necessàries; passat un temps recollia la mercaderia, la pagava al preu convingut i s'encarregava de comerciar-la pel seu compte als mercats urbans. Aquest sistema fou creat per escapar del control dels gremis i va permetre augmentar la producció i abaratir els preus, donant un fort impuls al comerç de l'època. Es desenvolupà paral.lelament a l'augment de la demanda que va originar el comerç colonial dels segles XVI i XVII i s'aplicà sobretot al sector tèxtil i especialment a Anglaterra i Flandes i no tant a l'Europa continental, on els gremis eren més poderosos i les estructures senyorials més rígides.
Manufactura
Etimològicament vol dir "fet amb la mà" i es refereix als productes elaborats manualment, especialment els del ram tèxtil (filats i teixits). Els pagesos anglesos del segle XVIII elaboraven fil o teixits a casa (domestic system), que venien després a la ciutat; més endavant, el comerciant de la ciutat els deixava les eines i les matèries primeres per un preu convingut (putting out system); finalment, els comerciants van reunir treballadors en un mateix local amb les màquines (mogudes manualment) i les eines (factory system). Aquesta tradició manufacturera constituí una de les bases de la Revolució Industrial.
Forma de producció industrial apareguda al segle XVIII. Era un taller de dimensions considerables, amb un nombre elevat de treballadors, que produïa artesanalment productes de consum (p.ex.teixits) o de luxe (p.ex.tapissos) per a vendre'ls als mercats internacionals per mitjà del comerç colonial. Suposa una forma de producció intermèdia entre el taller (petites dimensions-treball manual) i la fàbrica (grans dimensions-treball amb màquines). Les manufactures eren establiments subvencionats, impulsats per l'Estat (a l'Europa continental) o d'iniciativa privada (a Anglaterra).
Amb un mercat interior molt limitat, la burgesia va anar acumulant capitals gràcies, sobretot, al comerç colonial.
Això va fer que, durant el segle XVIII, s'anés desenvolupant un capitalisme comercial incipient. Capitalisme
Sistema o mode de producció caracteritzat per la tècnica avançada (generalització de les màquines), la propietat privada dels mitjans de producció i la recerca del màxim benefici (motor del sistema).
Capitalisme comercial
Sistema econòmic basat en l'acumulació de capitals a través del comerç.
Comerç colonial
Comerç marítim desenvolupat a partir del segle XVI entre les metròpolis i les seves colònies, que proporcionava matèries primeres per a les indústries, permetia vendre productes manufacturats i donava grans beneficis. Aquesta expansió comercial va afavorir la proliferació de mercaders, banquers i prestamistes i el desenvolupament de bancs i companyies comercials. L'acumulació de capitals del comerç colonial va permetre una gran prosperitat econòmica al llarg del segle XVIII, que fou clau per a forçar l'enderrocament de les estructures de l'Antic Règim.
Mercantilisme
Corrent de pensament econòmic, dominant a Europa del s XV al XVIII, caracteritzat pel principi que la riquesa d'un estat depèn del seu comerç exterior i és directament proporcional al volum de reserves de metalls preciosos (especialment l'or), així com pel fet de fomentar les exportacions i de reduir les importacions (proteccionisme de l'estat, dirigit a assolir una balança de pagaments favorable).
La societat era de tipus estamental.
Societat estamental
Societat dividida en estaments. Es tracta d'una societat de tipus aristocràtic, on una minoria, la noblesa i l'alt clergat (estaments privilegiats), domina la gran majoria de la població (l'Estat pla), bé com a governants, magistrats, grans propietaris o bé monopolitzant els alts càrrecs militars, eclesiàstics o polítics.
Cada estament tenia una condició jurídica diferent, cosa que comportava una gran desigualtat social i legal entre els individus.
Estament
A l'antic règim, grup social amb una certa base jurídica i dotat d'esperit corporatiu, no tan impermeable com la casta, però que implicava l'existència d'unes normes per a entrar-hi o sortir-ne. La posició econòmica podia ésser molt variable i no constituïa cap criteri de distinció. El terme era aplicat pròpiament a les diferents classes de les ciutats o viles, però també, per extensió, a altres grups socials no exclusivament ciutadans, com els militars i els eclesiàstics, que tenien, com a tals, representació a les corts i que eren considerats estaments privilegiats. Els estaments privilegiats eren grups tancats, als quals només es podia accedir per herència (títol de noblesa hereditari) o per mèrits (concessió de títols o guardons feta pel rei).
Des de l'època feudal hi havia tres ordres o estaments: els oratores (el clergat, que resaven i asseguraven la protecció divina), els bellatores (la noblesa, que combatien i asseguraven la protecció terrenal) i els laboratores (la resta de la població, que produïen tot el necessari per a la societat).
La desigualtat civil, bàsicament davant la llei i davant l'impost, es concretava en l'existència d'una minoria de privilegiats.
Clergat
Era el primer estament. Representava un petit percentatge de la població. No pagava impostos directes i rebia ingressos del delme i de llurs propietats urbanes i rurals (lloguers, rendes, collites...). Cal distingir entre un alt clergat (arquebisbes, bisbes, canonges i abats), d'origen nobiliari i amb una vida luxosa i amb privilegis, i un baix clergat (capellans i vicaris de les parròquies, frares), d'orígen pagès i amb una vida modesta i sense privilegis.
Noblesa
Era el segon estament. Era una minoria dins la població. Les seves propietats territorials els donaven una gran riquesa i els permetia gaudir d'una situació benestant. Tenia privilegis de divers tipus: honorífics (dret a portar espasa, banc reservat a l'església, monopoli d'accés a càrrecs superiors), econòmics (dret de caça, exempció de treballar a les obres públiques) i fiscals (exempció de pagar impostos i dret a cobrar-ne). Cal distingir entre diferentes categories nobiliàries: noblesa de cort, la de províncies, la de toga, etc.
A l'antic règim, estrat social, el més alt de la societat, els membres del qual gaudien de certs privilegis per dret hereditari (noblesa de sang o de natura), per concessió del sobirà (noblesa de privilegi) o per l'exercici de determinats càrrecs públics (noblesa civil o de càrrec). Cal distingir entre l'alta noblesa (els nobles pròpiament dits) de la baixa noblesa, perquè els membres de l'una i de l'altra estaven units pel fet de posseir els privilegis militars i d'ésser representats conjuntament a les corts en el braç militar, llevat de curts períodes, en què ho foren per separat.
La majoria de la població formava part del Tercer Estat, en el que hi destacava, pel seu poder econòmic, la burgesia, una minoria urbana. La gran part de la població eren camperols.
Tercer Estat
Nom donat, en l'estructura estamental de l'antic règim, al grup social que formava el conjunt de les forces productives, integrat per la burgesia, les classes populars urbanes i els camperols lliures. La coherència del grup provenia de l'oposició comuna als privilegis dels eclesiàstics (primer estat) i dels nobles (segon estat). L'hegemonia corresponia a la burgesia, que lluitava per aconseguir un poder polític d'acord amb la seva potencialitat econòmica. El procés és ben visible a l'Anglaterra del s XVII i a la França del final del s XVIII, amb l'aportació teòrica de Sièyes (Qu'est-ce que le Tiers État, 1789). L'accés de la burgesia al poder rompé la cohesió del grup i, juntament amb el desenvolupament de la Revolució Industrial, donà pas a un nou tipus d'estructura social, de caràcter classista.
Representava la gran majoria de la població, no tenia cap privilegi i havia de suportar totes les càrregues fiscals de la societat. Tot i incloure grups socials molt diferents en condició econòmica i social, els unia l'oposició als privilegis i al manteniment del sistema senyorial, i la reivindicació de la igualtat civil.
Burgesia
En el sistema capitalista de divisió del treball i de relacions de la propietat sorgit a Europa a mesura que anava desapareixent l'estructura social medieval en estaments, estrat social els membres del qual són posseïdors del capital industrial i financer.
La burgesia es formà al si de la societat feudal com un nou tipus de grup social que, abandonant tota dependència directa de la terra, s'emancipà de l'estructura feudal i fonamentà la seva existència en l'intercanvi de béns que ell no havia produït. Als ss XVI i XVII l'augment de població, el comerç colonial, amb la considerable afluència d'or, l'aparició de la distribució capitalista del treball al camp per part dels mercaders i la puja general dels preus augmentà el poder econòmic de la burgesia comercial. Amb les transformacions agràries i la formació del capital comercial al s XVIII la burgesia esdevingué prou potent per a posar fi a l'antic règim, ocupar el poder polític (1789) i, tot formulant el concepte de nació, crear l'estat liberal burgès. Per al seu accés al poder comptà amb les classes proletàries i pageses, però consolidà el seu ascens sobre la repressió d'aquestes classes, a les quals, a més, negà sovint la participació en la gestió política (sufragi censatari). La burgesia creà i imposà nous conceptes morals, polítics, jurídics i culturals (individualisme, llibertat de consciència, tolerància de cultes, llibertat d'expressió, igualtat civil i fiscal, el concepte de ciutadà i de sobirania nacional, inviolabilitat de la propietat privada, etc), i al llarg del s XIX anà concretant les formes de lluita política democràtica pròpia de la burgesia industrial a través de la creació dels partits i la lluita parlamentària. La burgesia al poder, en una primera etapa lluità a favor del liberalisme en matèria econòmica. Amb l'aparició de la Revolució Industrial, esdevinguda a Anglaterra als ss XVIII i XIX, i l'expansió de la industrialització al continent, aparegué la burgesia industrial, amb la qual, a través ja de mesures proteccionistes, es consolidà la unificació del mercat nacional, que a Alemanya i a Itàlia havia de tenir un caràcter polític de lluita d'independència i d'unificació nacional. Amb la burgesia industrial aparegué el concepte modern de burgesia, antagònica del proletariat. La seva història es confon aleshores amb la del capitalisme.
Classes populars urbanes
Treballadors manuals de les ciutats: artesans (oficials i aprenents), obrers de les manufactures, personal domèstic i petits oficis.
Camperolat
Era el grup més nombrós a l'antic règim. La seva condició variava segons la seva situació jurídica (serfs i homes lliures) i la possessió o no de la terra (homes lliures propietaris i homes lliures arrendataris). La majoria de la pagesia no tenia terres i havien de pagar impostos reials, eclesiàstics i senyorials.
En aquella època a Europa predominava el sistema polític absolutista. En alguns països es va promoure, al segle XVIII, una experiència reformista: el Despotisme Il.lustrat.
Absolutisme
Sistema polític en què el governant o la institució que exerceix les funcions de govern no té limitacions de tipus jurídic. Bé que no sempre ha adoptat formes monàrquiques, la forma més usual de l'absolutisme ha estat la monàrquica, com la dels segles XVII i XVIII. No hi ha un cos unificat de doctrina de l'absolutisme. Hobbes, el pensador més important d'aquest corrent, basà la seva concepció sobre un individualisme laic i utilitari i una concepció pessimista de la condició humana, que ve a justificar la necessitat d'un ordre polític per submissió. Bossuet fonamentà l'altre corrent important de l'absolutisme en la tradició i en la providència. Amb l'accessió del liberalisme, aquest corrent remarcà l'aspecte de tradició (Joseph de Maistre, Louis de Bonald) i originà el tradicionalisme modern.
L'absolutisme parteix de la creença que aquell qui exerceix el poder exerceix la sobirania total (i hom identifica així rei amb sobirà). De tota manera, el poder reial no fou mai completament absolut perquè, a part les limitacions de fet, les corts o parlaments imposaren unes certes limitacions (en l'aspecte fiscal, especialment).
L'absolutisme és, també, la doctrina que propugna, defensa i justifica el sistema polític absolutista.
Sobirania de dret diví
En l'Antic Règim la sobirania dels monarques era de dret diví perquè creien i feien creure que la seva autoritat era legítima, ja que procedia de Déu, de qui eren els representants.
Despotisme il.lustrat
Sistema polític que alguns monarques del segle XVIII van aplicar en els seus regnes consistent en unir l'autoritat reial amb la idea de progrés de la Il.lustració. El rei vol utilitzar el seu poder absolut per a fer feliços a llurs súbdits, però sense comptar-hi ("Tot per al poble, però sense el poble"). El despotisme il.lustrat es caracteritza per l'absolutisme centralitzador, la racionalització de l'administració, el foment de l'ensenyament i la recerca de la modernització econòmica. Aquesta nova forma de govern, o experiència reformista, va mostrar-se contradictòria: es pretenia promoure algunes reformes socials i econòmiques, però deixant intacte el règim absolutista i l'organització estamental de la societat. Els principals reis il.lustrats foren Frederic II de Prússia, Maria Teresa I d'Àustria, la tsarina Caterina II de Rússia, Gustau III de Suècia i Carles III d'Espanya.
Unes noves idees van anar preparant els canvis a venir.
Il.lustració
Moviment intel·lectual europeu, centrat en el període comprès entre la segona revolució anglesa del 1688 i la revolució francesa del 1789, caracteritzat pel racionalisme utilitarista propi de la classe burgesa en la seva etapa ascendent de lluita per la consecució de l'hegemonia estructural del mode de producció capitalista i per la presa del poder polític, i de conformació de la seva ideologia com a dominant. El moviment, originat a la Gran Bretanya, s'estengué bàsicament a França -on tenia arrels pròpies, i s'esbatanà en la seva forma més plena, l'enciclopedisme- i després a tot Europa, afavorit per la cada vegada major independència econòmica dels intel·lectuals i mitjançant societats científico-literàries (des de clubs a acadèmies, des de cafès a societats econòmiques), la premsa periòdica i la internacionalització de les edicions. Es proposava d'il·luminar la humanitat amb les llums de la raó, considerada aquesta com un instrument més per a adquirir que no pas per a posseir.
Moviment filosòfic i cultural que es desenvolupà a Europa a finals del segle XVII i al llarg del segle XVIII. Fou a França on tingué més rellevància. La base fonamental del moviment era l'ús de la raó i de la lògica per il.luminar tot allò que forma part del coneixement humà, el retorn a la natura i la reivindicació del gaudi de la felicitat. La Il.lustració preconitza el triomf de la raó, com a fonament del progrés material i social i del benestar general. Manifesta una concepció optimista del món i de la vida, basada en la confiança en la raó, la ciència i l'educació com a factors d'un progrés capaç de portar els éssers humans a la felicitat en la Terra. En política cal distingir una Il.lustració revolucionària (que posà les bases intel.lectuals de la Revolució Francesa) i una altra, que justificà l'absolutisme, anomenada Despotisme Il.lustrat. En el primer cas, feu aparèixer el principi del monarca subordinat a la nació formada per ciutadans i la divisió de poders. Les idees dels il.lustrats foren divulgades especialment a través de l'Enciclopèdia francesa, dirigida per Diderot i D'Alembert i publicada entre 1751 i 1765. Els tres grans filòsofs il.lustrats del segle XVIII foren Montesquieu, Rousseau i Voltaire, els quals aporten un nou marc ideològic que trenca amb les concepcions vigents de l'Antic Règim. El seu pensament és anticlerical i antiabsolutista.
Divisió de poders
Teoria política divulgada per Montesquieu en la seva obra "L'esperit de les Lleis", segons la qual els poders de fer lleis (legislatiu), de jutjar (judicial) i d'executar i fer complir les lleis (executiu) han d'estar separats i exercits per persones i institucions diferents (assemblees o parlaments, tribunals i governs, respectivament).
Contracte social
Acord entre els individus o entre aquests i la comunitat, que hom suposa generalment implícit com a base de l'organització social.
Fisiocràcia
Corrent doctrinal del pensament econòmic aparegut a França a la segona meitat del s XVIII, enfront del mercantilisme vigent fins aleshores. François Quesnay i els seus seguidors, que s'autodenominaren economistes, constituïren la primera escola econòmica coherent. L'obra de Quesnay Tableau économique (1758) fou el primer model econòmic que descriví la interdependència entre les diferents classes socials (agricultors, propietaris i l'anomenada classe estèril) donant-los una comprensió global i dinàmica; posà en relleu que l'agricultura era l'únic sector capaç de produir un excedent o una riquesa, mentre que la indústria i els serveis eren sectors exclusivament transformadors, a càrrec de la classe estèril. Com que aquest excedent es traspassava íntegrament a la classe propietària de la terra, els fisiòcrates en deduïren que la reforma fiscal adequada havia d'incloure un impost únic sobre aquesta classe social.
Fisiòcrates
Grup d'economistes de la segona meitat del segle XVIII que consideraven que l'agricultura era l'única activitat que podia generar riquesa, i que era necessari que la classe que s'apoderava d'aquesta riquesa, la noblesa, fos gravada amb un impost únic. Participaren també dels principis del liberalisme econòmic. El seu principal representant fou François Quesnay.
Racionalisme
Corrent filosòfic del segle XVIII que consisteix a comprendre, conèixer i interpretar el món aplicant l'anàlisi racional. El desenvolupament científic de l'època influí notablement en aquest corrent, especialment la matemàtica.
Tendència o doctrina filosòfica per a la qual la raó és una font radicalment molt més vàlida que l'experiència sensible o l'experiència afectiva, o àdhuc l'única font absolutament vàlida, per al coneixement, la comprensió o la interpretació veritable de la realitat. Contraposat tant a l'empirisme i a l'irracionalisme com, consegüentment, a l'escepticisme, el racionalisme es pot discernir a gairebé totes les èpoques, des de Parmènides fins a Hegel -els seus dos representants més extrems-, bé que troba la seva típica i més estricta expressió en el corrent filosòfic que, als ss XVII i XVIII, recull, d'una banda, el desig d'emancipació per part de l'home de tota fe religiosa sobrenaturalista i, d'altra banda, l'entusiasme provocat pels grans descobriments científics de l'època moderna.
Una nova ideologia que va tenir els seus mitjans de divulgació.
Enciclopèdia
Obra publicada sota la direcció de Denis Diderot entre el 1751 i el 1765. Es tractava, de primer, d'adaptar al francès una obra equivalent publicada a Anglaterra per Chambers. Però molt aviat Diderot i els seus col·laboradors -D'Alembert per a les matemàtiques, Voltaire, Montesquieu, Rousseau i d'altres, tots competents i il·lustrats- decidiren de fer una obra original que exposés l'ideal filosòfic i humà del s XVIII. És notable l'interès tècnic i científic que enriqueix l'obra mitjançant nombroses làmines. L'obra consta de disset volums, als quals el llibreter Panckouke n'afegí quatre més. A més d'exposar les idees dels pensadors de la Il·lustració, l'obra és el primer recull de les ciències i de les tècniques i marca una fita en el naixement del món industrial.
És bàsicament un diccionari enciclopèdic que recull l'estat en què es trobava a l'època el coneixement de les ciències, les arts i els oficis. Els seus autors i directors foren Denis Diderot i Jean Baptiste d'Alembert. El conjunt de l'obra el formen vint-i-vuit volums, dels quals disset són de text i onze de gravats. L'Encyclopédie fou la plataforma de divulgació de la Il.lustració.
Enciclopedisme
Visió de la natura i de la societat, variant radical de la Il·lustració, pròpia dels creadors de l'Enciclopèdia. El pensament enciclopedista pot ésser identificat amb el dels anomenats «filòsofs» francesos de la segona meitat del s XVIII. Fora de França, la influència de l'enciclopedisme fou força notable, especialment a Suïssa, a Polònia i a les penínsules ibèrica i italiana. En rebutjar el dogmatisme i la tradició establerta, basant-se visiblement en el racionalisme i l'empirisme, els enciclopedistes pretenen d'assolir l'objectivitat crítica mitjançant la unió entre ciència i tècnica, entre raó i praxis social. En el terreny sòcio-econòmic, acullen certes doctrines i directrius fisiocràtiques i els postulats de llibertat de producció i de comerç. Políticament, basen llurs teoritzacions en la sobirania nacional, la llibertat individual del ciutadà i la igualtat jurídica. Sociològicament, llurs addictes procedien de determinades capes de la burgesia (administració, professions liberals, medis industrials i comerciants) lligades al procés de producció. Llur acció ajudà, bàsicament en el terreny ideològic, a fer veure a la burgesia com a classe unitària la necessitat de la presa del poder polític, però durant la Revolució Francesa el grup perdé expectativa en l'opinió, sobretot davant els jacobins. De llurs rengles sorgiren els idéologues, que tingueren força pes durant el període directorial i napoleònic.
I que impulsarà una sèrie de revolucions que facilitaran l'aparició d'una nova època.
Revolució burgesa
Procés mitjançant el qual es va anar substituint el vell ordre de l'Antic Règim, basat en el feudalisme i en la monarquia absoluta de dret diví, per un nou ordre polític basat en la sobirania nacional, la divisió de poders, la representació a través d'eleccions periòdiques i el dret a la igualtat, a la llibertat i a la propietat. Tot això havia de ser reconegut i expressat per una constitució i garantit per la llei, la força pública i l'exèrcit. Els primers exemples de revolucions burgeses foren les revolucions nord-americana i la francesa.
Revolucions liberal-burgeses
Conjunt de revolucions promogudes per la burgesia seguint les noves idees de llibertat i igualtat de la Il.lustració. La seva acció consistí a desmantellar les estructures de l'Antic Règim (monarquia absoluta, sistema feudal, societat estamental) i a implantar un nou règim caracteritzat per la monarquia constitucional (o república), el sistema capitalista i la societat classista.
El cicle revolucionari burgès comença amb la revolució americana (1776-1783) i la revolució francesa (1789-1799) i es tanca el 1848.
