Congrés de Viena
Conjunt de reunions celebrades a Viena del 30 d'octubre de 1814 al 9 de juny de 1815, per refer el mapa polític d'Europa, arran de la fi de l'imperi napoleònic. Previst en el primer tractat de París —signat el 30 de maig de 1814 pels principals estats europeus—, hom proclamà a Viena que volia reconstruir l'ordre social i el sistema polític d'Europa i establir-hi una pau duradora, basada en un repartiment just de forces. Tanmateix, el congrés fou dominat per les quatre grans potències de l'època (Àustria, Rússia, la Gran Bretanya i Prússia, la Quàdruple Aliança ant
Santa Aliança
Tractat signat a París el 26 de setembre de 1815 per Frederic Guillem III de Prússia, Francesc I d'Àustria i Alexandre I de Rússia, del qual havia partit la iniciativa. El document, insòlit en la història diplomàtica, reflecteix l'extravagant espiritualitat del tsar i dels seus consellers, i s'entronca amb certs corrents romàntics irracionalistes: la política dels signataris havia d'inspirar-se en «les veritats sublims que ens ensenya la religió eterna del Déu Salvador» i en l'esperit de germanor, essent com eren «delegats de la Providència per a governar les tres branques d'una família, la nació cristiana»; acaba amb una crida als altres sobirans, demanant-los llur adhesió. Tots els d'Europa la hi donaren, tret del rei de la Gran Bretanya, del papa Pius VII i del soldà de Constantinoble. Si el terme de Santa Aliança ha perdurat és perquè en el llenguatge comú passà a designar l'acció concertada de les potències vencedores de Napoleó per mantenir l'ordre europeu que resultà de llur victòria. Aquesta acció, iniciada a partir del tractat de Chaumont (1 de març de 1814) que establia la Quàdruple Aliança (Àustria, Prússia, Rússia i Gran Bretanya) contra Napoleó, ratificat a Viena (25 de març de 1815) i a París (20 de novembre de 1815), es concretà en els acords del congrés d'Aquisgrà (1818), on ja fou admesa la França de la Restauració: els trets principals n'eren la celebració de congressos periòdics i l'aplicació del principi d'intervenció, restringit d'antuvi al cas d'una eventual revolució a França i ampliat en el congrés de Troppau (1820) als altres països de l'Aliança o a qualsevol altre que amb el seu exemple fes perillar l'estabilitat d'aquests. En virtut d'aquest principi, el congrés de Laibach del 1821 decidí la intervenció contra els règims liberals del Piemont i de Nàpols (1822) i contra el règim constitucional espanyol, materialitzada aquesta en la invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís (1823). Però aquesta política intervencionista provocà la defecció del govern britànic, i els anys següents la qüestió grega acabà d'afeblir l'Aliança: la seva inoperància fou posada de manifest quan les potències absolutistes no gosaren intervenir en produir-se a França la revolució del 1830. La convenció de Berlín (1833), signada ja només per les potències orientals (Prússia, Àustria i Rússia) il·lustra la seva fallida a nivell europeu; des d'aleshores la Santa Aliança restà reduïda a la categoria de símbol, tot i que, per exemple, durant la Primera Guerra Carlina (1833-40), un element present sovint en la propaganda carlina era encara l'esperança d'una possible i
Congrés de Verona
Darrer congrés de les potències de la Santa Aliança, celebrat a Verona de l'octubre al desembre del 1822. Hi fou tractada la retirada de les tropes austríaques del Piemont i llur reducció a Nàpols, la retirada de les tropes turques de Moldàvia i Valàquia i la protecció a l'església greco-ortodoxa, i, sobretot, hi fou decidida la intervenció francesa a Espanya per tal de restaurar Ferran VII.
Però l'oposició era ferma, alimentada pels nous corrents ideològics sorgits de la revolució francesa.
D'una banda, el liberalisme. Liberalisme
Doctrina i sistema que defensen la llibertat política i econòmica com a dret per a tots els homes.
Alri i el liberalisme radical o democràtic.
Liberalisme moderat o doctrinari
De signe burgès i estès durant les revolucions de 1830, defensava la monarquia constitucional, el sufragi censatari, la sobirania nacional, la llibertat de premsa i la igualtat jurídica.
Liberalisme radical o democràtic
De signe més popular i estès durant les revolucions de 1848, defensava la república, el sufragi universal, la sobirania popular, la premsa independent i la justícia social. D'aquesta línia de pensament liberal sorgirien, més endavant, els partits democràtics.
I d'altra, el nacionalisme. Romanticisme
Moviment artístic, literari i espiritual que, els darrers decennis del segle XVIII i durant el segle XIX, s'estengué per tot Europa i es caracteritza per la reacció contra el rigor neoclàssic i per la defensa del sentiment sobre la raó i de la llibertat de l'individu enfront de la societat. Aquest moviment basava les seves constants en l'exaltació dels valors culturals, la creença en la "bondat natural" de l'home, l'individualisme, el subjectivisme, la consciència de poble i la potenciació dels sentiments nacionals, juntament amb l'afirmació de les formes irracionals de la vida i el triomf de la llibertat d'esperit. El Romanticisme suposà una àmplia i profunda commoció de les idees i de les sensibilitats que es va produir durant la primera meitat del segle XIX. Com a moviment cultural i artístic va reaccionar contra el predomini de la raó, propi de la Il.lustració, i va exaltar la fantasia, l'individualisme i el sentiment. Va ser força contradictori, ja que va revaluar el misteri i la irracionalitat, però també la confiança en el progrés tecnològic i en la creativitat de la persona.
En definitiva, el Romanticisme fou un moviment força variat i complex que s'inserí en una gran diversitat de tradicions nacionals i que englobà una gran multiplicitat d'actituds. Així, apareix de vegades com a moviment conservador lligat als principis de la Restauració (Romanticisme conservador), però altres vegades es presenta lligat a l'esperit revolucionari (Romanticisme liberal-revolucionari).
Nacionalisme
Actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny ètico-polític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació. Presa de consciència, àmpliament compartida per una part de la població d'un territori, de pertànyer a la mateixa identitat col.lectiva, consistent en la presència d'uns elements comuns com ara la cultura, la llengua, el territori, la història, els costums, els símbols i determinades pautes de conducta i de visió del món. El nacionalisme va introduir el binomi Estat-nació i va presentar dues modalitats polítiques: la dels pobles que se sentien membres d'una mateixa nació però que no formaven un Estat i lluitaren per assolir la unió (casos d'Alemanya i d'Itàlia), i la dels pobles que estaven dominats per altres nacions i que van organitzar moviments de separació (casos de Bèlgica i de les nacionalitats de l'Imperi austríac).
Nacionalisme conservador
Neix del refús a la dominació napoleònica i s'inspira en les idees conservadores del Romanticisme (el retorn a la tradició). Segons aquesta concepció, la nació és una realitat viva, manifestada per uns caràcters externs i hereditaris (llengua, història, religió, costums, tradicions...), i no és tant el resultat d'un consentiment i d'una voluntat, sinó de la recerca d'una identitat comuna. La nació existeix amb independència del sentiment nacional que pugui tenir o no un poble. És la tesi de nacionalitat heredada, formulada a Alemanya per Herder i Fichte, i seguida pels nacionalistes alemanys.
Nacionalisme progressista
S'inspira en la idea de nació sorgida de la Revolució Francesa (dret dels pobles a disposar de si mateixos). Segons aquesta concepció, la nació es basa en la voluntat d'un poble de viure en comú i d'estar regit per unes mateixes institucions. És la tesi de nacionalitat conscient, formulada a Itàlia per Mazzini, i que van seguir els nacionalistes liberals italians.
Els principis liberals i nacionals van estendre´s per quasi tot Europa i altres continents. Democràcia
Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l'elecció dels governants.
Divisió de poders
Teoria política divulgada per Montesquieu en la seva obra "L'esperit de les lleis", segons la qual els poders de fer lleis (legislatiu), de jutjar (judicial) i d'executar i fer complir les lleis (executiu) han d'estar separats i exercits per persones i institucions diferents (assemblees o parlaments, tribunals i governs, respectivament).
Parlamentarisme
Règim polític en el qual el parlament, elegit democràticament, és l'eix de la vida política i la principal font de poder.
Parlament
Assemblea legislativa d'un estat, nació, regió, etc, els poders de la qual són regulats, generalment, per la constitució.
Constitucionalisme
Sistema polític en què el govern és regulat per normes estables, escrites, contingudes en una constitució. La doctrina i el moviment constitucionalistes sorgiren com a reacció enfront de l'estat absolut i s'estengueren per Europa, especialment durant el s XIX. Lligat al corrent liberal, el constitucionalisme té en el parlamentarisme la seva forma més adient.
Constitució
Llei fonamental d'un estat que estableix i garanteix els drets i deures dels ciutadans i regula el sistema de poder, definint els òrgans i llurs formes i funcions, com també el conjunt de relacions entre ells.
Carta Atorgada
Carta constitucional atorgada per un sobirà. Es diferencia d'una constitució perquè no és obra d'una assemblea, sinó concessió del cap d'Estat.
Monarquia constitucional
Règim polític democràtic en el qual el rei, el cap de l'Estat, regna però no governa, ja que els seus actes sempre han de ser avalats per la signatura del president del govern o del ministre que en sigui responsable.
República
Forma de govern representativa, en la qual el càrrec de cap d'estat no és hereditari ni vitalici, sinó resultat d'una elecció popular, directa o indirecta.
Sobirania
Qualitat del poder polític d'un Estat o d'un organisme que no està sotmès a cap altre poder. És la font de la qual emana la legitimitat del poder dels qui manen.
Sobirania de dret diví
En l'Antic Règim la sobirania dels monarques era de dret diví perquè creien i feien creure que la seva autoritat era legítima, ja que procedia de Déu, de qui eren els representants.
Sobirania nacional
El poder polític recau en el conjunt de la nació i no està sotmès a cap altra força externa. Els individus que integren una nació deleguen aquest poder que per definició posseeixen i atorguen als seus representants. El principi de sobirania nacional postula que la legitimitat del poder emana de la nació i s'expressa mitjançant eleccions periòdiques.
Sobirania popular
Postulat democràtic segons el qual la sobirania resideix en el poble, que, en virtut del contracte social, l'atorga als governants; això implica l'existència del sufragi universal.
Sufragi
Manifestació de la pròpia voluntat en una assemblea, en unes eleccions, en una consulta, etc, per mitjà d'un vot. Perquè un sufragi sigui considerat democràtic i expressió real de la voluntat del poble, el vot ha de ser universal (tothom pot votar), lliure (s'hi pot presentar qui vulgui d'acord amb els requisits legals i es pot votar qui es vol), directe (ja que s'efectua sense intermediaris), igual (el vot de cada persona té el mateix valor) i secret (tothom pot votar qui vulgui sense haver de dir-ho a ningú).
Sufragi censatari
Sistema polític en el qual només poden ser electors els homes amb una determinada renda o amb títols (mestres, llicenciats universitaris, sacerdots...). Exclou les dones i la major part de la població. És un tipus de sufragi que restringeix el dret de votar segons el nivell d'impostos que l'individu paga a l'Estat.
Sufragi universal
Sistema polític en què el dret de vot s'atorga a tots els ciutadans majors d'edat, sense distincions. Les dones van continuar excloses fins al segle XX.
Laïcisme
Doctrina que defensa la independència de l'home, de la societat, i més particularment de l'Estat, de tota influència eclesiàstica o religiosa.
Abolicionisme
Doctrina que propugnava l'abolició de l'esclavitud.
Principi de nacionalitat
Principi jurídic i polític segons el qual hi ha d'haver la plena identitat entre nació i estat, i pel qual els grups nacionals concrets tenen dret a constituir-se en estat independent. Es basa, per tant, a fer coincidir els estats amb les nacions i defensa els drets dels pobles a disposar de si mateixos.
És la fórmula establerta al s XIX d'allò que, al s XX, ha estat més conegut amb el nom de principi de l'autodeterminació o d'autogovern dels pobles. Representa, doncs, bàsicament, l'aspecte dinàmic, en l'ordre polític, del reconeixement de l'existència de la nació o del fet nacional.
Autodeterminació
Dret de tot poble de disposar lliurement, dins d'un marc territorial, de la pròpia sobirania i, especialment, de constituir-se en una entitat estatal autònoma o independent. És el dret dels pobles a escollir lliurement el seu futur polític.
Independentisme
Moviment que cerca la independència d'un poble, un país, una nació, etc. És una aspiració pròpia dels nacionalismes d'afirmació i d'alliberament. És la modalitat política de nacionalisme dels pobles que estan dominats per altres nacions i que organitzen moviments de separació (casos de Bèlgica i de les nacionalitats de l'Imperi austríac al segle XIX).
Unificació nacional
Es produeix quan una nació, esquarterada en diversos estats, preten unificar-se per a constituir un sol estat, conscient de posseir uns valors nacionals comuns. És la modalitat política de nacionalisme dels pobles que se senten membres d'una mateixa nació però que no formaven un Estat i lluitaren per assolir la unió (casos d'Alemanya i d'Itàlia al segle XIX).
L'oposició es canalitzava a través de diverses associacions, encarregades de difondre el nou esperit liberal i nacionalista. Societat secreta
Nom donat a una gran varietat d'associacions i organitzacions caracteritzades per una iniciació secreta o per altres rituals, per l'ús d'insígnies, símbols o altres signes de reconeixement, i sovint per uns costums i un llenguatge particulars.
Carbonarisme
Moviment d'ideologia liberal, organitzat en societats secretes i relacionat amb la francmaçoneria, format a la Itàlia meridional al començament del s XIX, durant la dominació napoleònica. El nom deriva dels carbonari ('carboners') i emprà símbols d'aquest ofici. Els emblemes eren la creu, la gorra frígia i el punyal. Els membres, que s'anomenaven bons cosins entre ells, es dividien en mestres i aprenents i s'agrupaven en véndes dirigides per una vénda alta o consell suprem. Els carbonaris s'oposaven a l'absolutisme i demanaven una constitució; esdevingueren partidaris de la república i de determinades reformes socials (llei agrària).
Maçoneria / Francmaçoneria
Associació secreta nascuda a Anglaterra a la fi del segle XVII i estesa arreu, que preconitzava l'ajut mutu entre els seus membres i la fraternitat i la tolerància; ha estat discutida la seva participació en els moviments liberals del segle XIX.
Hetairies
Societats clandestines gregues. D'ideologia liberal, lluitaren per la independència de Grècia.
Jove Europa
Associació política fundada a Berna, el 1834, per Mazzini, amb una doctrina semblant a la de la Jove Itàlia. Reunia teòricament tots els partidaris nacionalistes europeus i volia regenerar el continent. Fou dissolta el 1836, quan el govern suís expulsà Mazzini.
Entre el 1815 i el 1848 tenen lloc un munt de revolucions burgeses, repartides en tres onades: 1820, 1830 i 1848. Revolució
Canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d'una societat.
Revolució burgesa
Procés mitjançant el qual es va anar substituint el vell ordre de l'Antic Règim, basat en el feudalisme i en la monarquia absoluta de dret diví, per un nou ordre polític basat en la sobirania nacional, la divisió de poders, la representació a través d'eleccions periòdiques i el dret a la igualtat, a la llibertat i a la propietat. Tot això havia de ser reconegut i expressat per una constitució i garantit per la llei, la força pública i l'exèrcit. Els primers exemples de revolucions burgeses foren les revolucions nord-americana i la francesa. (Veure revolucions liberal-burgeses)
Revolucions liberal-burgeses
Conjunt de revolucions promogudes per la burgesia seguint les noves idees de llibertat i igualtat de la Il.lustració. La seva acció consistí a desmantellar les estructures de l'Antic Règim (monarquia absoluta, sistema feudal, societat estamental) i a implantar un nou règim caracteritzat per la monarquia constitucional (o república), el sistema capitalista i la societat classista.
El cicle revolucionari burgès comença amb la revolució americana (1776-1783) i la revolució francesa (1789-1799) i es tanca el 1848.
Revolucions liberal-nacionalistes
Conjunt de revolucions de caràcter liberal-nacionalista, que presenten dues modalitats polítiques: la dels pobles que se sentien membres d'una mateixa nació però que no formaven un Estat i lluitaren per assolir la unió (casos d'Alemanya i d'Itàlia), i la dels pobles que estaven dominats per altres nacions i que van organitzar moviments de separació (casos de Bèlgica i de les nacionalitats de l'Imperi austríac).
La primera gran onada revolucionària de signe liberal fou la de 1820. Revolucions de 1820
Primera onada de protestes contra el sistema de la Restauració. Les revolucions del 1820 van tenir una extensió limitada i es van produir bàsicament a les penínsules mediterrànies (a la ibèrica -a Espanya i a Portugal- i a la itàlica -a Nàpols i al Piemont-), encara que també es van estendre a Rússia (revolta dels desembristes) i fins i tot a Amèrica Llatina (emancipació de les colònies espanyoles). Totes tenen en comú l'escassa participació popular i l'exigència, per part de grups insurreccionals, de règims constitucionals (la Constitució espanyola del 1812 es convertí en el model a imitar).
Pronunciament
Acció que un grup militar executa contra el govern per enderrocar-lo o alterar el sentit de la seva política. És de menys volum que la rebel·lió i la guerra civil, sol produir poques víctimes i ha de triomfar o fracassar en un espai molt breu de temps. És molt propi de societats amb estructures sòcio-econòmiques poc desenvolupades. Són diferents els pronunciaments comandats per generals o caps importants i els dirigits per oficials o classes. Els primers es beneficien del funcionament de l'estructura de la institució militar, els segons necessiten trencar-la i estan destinats al fracàs si no compten amb la possibilitat d'estendre's cap a la població civil o d'arribar ràpidament als centres màxims del poder.
Constitució
Llei fonamental d'un estat que estableix i garanteix els drets i deures dels ciutadans i regula el sistema de poder, definint els òrgans i llurs formes i funcions, com també el conjunt de relacions entre ells.
Constitució del 1812
Constitució de Cadis. Primera constitució política de la monarquia espanyola. El text fou aprovat per les corts de Cadis i fou promulgat per la regència del regne el 19 de març de 1812 (diada de Sant Josep, i per això fou coneguda popularment per la Pepa).
La independència de Grècia fou el moviment revolucionari més significatiu d'aquesta primera tanda de revolucions liberal-nacionalistes. Independència de Grècia
Moviment d'alliberament de Grècia en contra de la dominació de l'Imperi Otomà, que comportà una guerra d'independència (1821-1829). Els grecs es llançaren a una lluita ferotge contra l'opressor, i als primers moments obtingueren èxits considerables, però la reorganització de l'esquadra turcoegípcia significà immediatament un revés important per a llurs ànsies de llibertat. El 1827, quan, després de sis anys d'una lluita esgotadora, els patriotes grecs semblaven a punt de deposar les armes, els governs de la Gran Bretanya, França i Rússia decidiren d'acudir en llur ajut (tractat de Londres). La destrucció de l'esquadra turcoegípcia per l'aliada a Navarino forçà el soldà a reconèixer, de primer, l'autonomia de Grècia (tractat d'Andrianòpolis, 1829) i, després, la seva total independència (protocol de Londres, 1830).
Fanariota
Dit especialment de l'aristocràcia grega que, entorn del patriarca, a Constantinoble, aconseguí de sobreviure després de la caiguda de l'Imperi. Els seus membres ocuparen càrrecs importants en el govern de la Sublim Porta, als ss XVII i XVIII. Aprofitant la decadència de l'imperi Otomà i de l'Església, les famílies fanariotes es convertiren en l'elit intel·lectual de Constantinoble, activaren la cultura, impulsaren l'esperit nacional grec i foren la base de la renaixença espiritual del poble, que havia de culminar amb la revolució alliberadora del 1821.
Philikí Etaireía
En grec, Societat d'Amics. Primera societat secreta grega, amb unes aspiracions clarament nacionalistes i que cap al 1820 es va llançar a la insurrecció armada.
Hetairies / Etaireíai
Societats clandestines gregues. D'ideologia liberal, lluitaren per la independència de Grècia.
Congrés d'Epidaure
Congrés celebrat el 1822 a Epidaure, en el qual fou proclamada la independència de Grècia i es va fer una crida perquè tot Europa acudís en el seu ajut.
Tractat de Londres
Tractat signat a Londres el 1827, pel qual la Gran Bretanya, França i Rússia acordaren intervenir al costat dels grecs en la guerra que aquests lliuraven contra les tropes turcoegípcies, en la guerra d'independència grega.
Batalla de Navarino
Batalla que tingué lloc a l'octubre del 1827, entre les forces aliades de França, Anglaterra i Rússia i les flotes turca i egípcia, ancorades en el port de Navarino, ciutat de la costa sud-occidental del Peloponès (Grècia). Fou una de les darreres batalles navals en què intervingueren vaixells de vela i, per l'ajut concedit als nacionalistes grecs, constituí políticament el fracàs definitiu dels principis de la Santa Aliança. La derrota soferta pels otomans els obligà a acceptar (després que Nicolau I de Rússia els hagués declarat la guerra) la independència grega (1829).
Tractat d'Adrianòpolis
Tractat signat el 1829 a la ciutat d'Adrianòpolis, que posà fi a la guerra russo-turca de 1828-29, després de l'ocupació de la ciutat pels russos, i que donà l'autonomia a Grècia, Sèrbia i les províncies romaneses. Grècia fou declarada independent l'any següent. El tractat també sancionava el lliure trànsit pels estrets (el Bòsfor i els Dardanels) dels vaixells comercials de qualsevol nacionalitat.
Protocol de Londres
Protocol signat el 1830, pel qual Grècia és declarada independent.
Qüestió d'Orient
Problema de la diplomàcia europea per a l'eventual liquidació de l'imperi Otomà i, sobretot, per impedir a l'imperi rus una sortida a la mar Mediterrània. De fet, aquesta qüestió, iniciada amb la decadència de l'imperi Otomà i amb el creixement paral·lel de les ambicions orientals de l'imperi dels Habsburg i del rus, acabà amb la penetració d'una altra potència a la zona: la Gran Bretanya, la qual, per tal d'aconseguir la seguretat de la ruta de l'Índia, mantingué l'hegemonia a la Mediterrània. Actualment, substituïda la Gran Bretanya pels EUA, l'aparició d'una poderosa flota soviètica a la Mediterrània i els diversos conflictes entre Israel i els estats àrabs han tornat a fer d'aquest conjunt territorial una zona altament conflictiva.
La segona onada foren les revolucions de 1830, entre les que va destacar la de França i la independència de Bèlgica. Revolucions de 1830
Segona onada revolucionària, que es va produir entre 1829 i 1839. Va afectar tota l'Europa occidental. És de destacar la intervenció de les masses populars. La revolució de 1830 va marcar la derrota definitiva del poder aristocràtic i l'enfonsament del sistema de la Restauració a l'Europa occidental, on la burgesia moderada, partidària del liberalisme censatari, fou la gran triomfadora, consolidant-se en el poder. A l'Europa oriental, la majoria de les revolucions van fracassar i es va mantenir l'economia senyorial i la monarquia absoluta.
Revolució Francesa de 1830
Coneguda com a Revolució de Juliol. Aixecament revolucionari que tingué lloc a París els dies 27, 28 i 29 de juliol de 1830 i que provocà la caiguda de Carles X de França. Els anys precedents hi hagué una notable activitat política, tant de la noblesa tradicional i de la burgesia orleanista com dels bonapartistes i els carbonaris. El 18 de març de 1830 els diputats signaren un manifest on figuraven els greuges de la cambra contra la guerra d'Algèria i la progressiva congelació dels drets proclamats a la Carta del 1815. El 26 de juliol quatre ordenances del ministre Polignac suprimien la llibertat de premsa, dissolien la cambra i modificaven el sistema electoral. El 27 de juliol començà l'agitació a París. Quan el 29 de juliol Carles X retirà les ordenances era massa tard: la guàrdia nacional, amb La Fayette com a cap, s'havia reconstituït. Però els diputats Laffitte, Casimir, Périer i Thiers actuaren amb rapidesa i, amb l'acord de La Fayette, cuitaren a cridar Lluís Felip, duc d'Orleans, que fou nomenat (31 de juliol) lloctinent general del regne i el 7 d'agost, havent la cambra declarat el tron vacant, acceptà el títol de rei.
Monarquia de Juliol
Nom donat al règim presidit per Lluís Felip I de França (1830-48). El mal règim de Carles X provocà la revolució de Juliol (1830), que tingué com a resultat l'entronització de Lluís Felip. Amb aquest fet hom instituïa una monarquia constitucional basada en el pacte entre el rei i el poble francès. S'hi instaurava, així mateix, un règim electoral selectiu. Davant l'oposició republicana i proletària, s'endurí progressivament i es valgué de mitjans de repressió brutalíssims, fins que fou enderrocat per la revolució del 1848.
Tres Glorioses Jornades
Nom amb què són conegudes les tres jornades revolucionàries del 27, 28 i 29 de juliol de 1830 a París.
Legitimisme
Doctrina que afirma la legitimitat de la branca d'una dinastia. Hom l'aplica especialment als partidaris, a partir de la revolució del 1830, de la branca dels Borbó francesos representants de Chambord, nét de Carles X. Quan morí, sense successió, els legitimistes s'incorporaren al partit orleanista del comte de París.
Orleanisme
Corrent polític sorgit a França sota la Restauració i aglutinat entorn de Felip Igualtat. Basat en principis no legitimistes sinó ideològics —antiabsolutisme, fi de les ingerències estrangeres—, corresponia als interessos i sentiments de la burgesia financera i industrial. El règim polític és fruit d'un pacte, i la seva legitimitat li és donada per la voluntat del poble, identificat amb les elits educades i benestants. Passat el 1848, esdevingué un partit d'ordre que mai més no retrobà el seu dinamisme.
Independència de Bèlgica
Moviment d'alliberament de Bèlgica en contra de la permanència en l'Estat dels Països Baixos i la dominació d'Holanda. Les diferències de caire religiós, lingüístic i econòmic entre holandesos i belgues, portaren a aquests darrers a aixecar-se reclamant la independència. El conflicte va esclatar a Brussel.les a l'agost de 1830 i ràpidament es va convertir en guerra civil. El 28 de març de 1831 l'Assemblea Nacional Belga va proclamar, en un Manifest, la independència de Bèlgica, sota la forma d'una monarquia constitucional (Leopold I). El triomf de la revolució va ser possible, en part, gràcies al suport de França i a la no intervenció d'Anglaterra, que desitja el debilitament d'Holanda.
Reform Act de 1832
Llei aprovada pel parlament britànic referent a la reforma del sistema electoral per a la Cambra dels Comuns. El Reform Act del 1832, amb el govern Grey, comportà una revisió i modernització d'un sistema que ja tenia tres segles.
Zollverein
Unió duanera i econòmica dels estats alemanys, que fou duta a terme, sota la direcció de Prússia, a partir de l'any 1818, a la qual s'afegiren successivament els diversos estats (els darrers foren Bremen i Hamburg, l'any 1888) i que preparà la unitat política d'Alemanya. Àustria entrebancà aquesta creació, tement, com de fet ocorregué, que la unitat econòmica propugnada per Prússia comportaria l'hegemonia d'aquest regne sobre Alemanya. El Zollverein transformà Alemanya, ja a la darreria del s XIX, en la primera potència industrial de l'Europa continental. El gran propagandista d'aquesta unitat duanera fou l'economista Friedrich List. La Unió es va crear el 1834 i reuní tots els Estats de la Confederació Germànica amb l'exclusió de Hannover, les ciutats hanseàtiques i Àustria.
Les revolucions de 1848 respongueren a uns nous ideals. Són etiquetades com "la primavera dels pobles".
Amb elles es tanca el cicle revolucionari burgès. La burgesia mai més va tornar a revolucionar-se juntament amb les masses populars i des de llavors adoptà una actitud clarament conservadora, davant del perill d'una revolució social que podria perjudicar seriosament llurs interessos. Revolucions de 1848
Conjunt de moviments revolucionaris que convulsaren Europa entre el febrer del 1848 i l'estiu del 1849. Tots tingueren un substrat comú (crisi econòmica de 1846-47, rebuig dels règims autoritaris, exaltació del sentiment nacional), però diferiren quant a llurs objectius: mentre que a París i a Viena es lluità principalment per la implantació o ampliació del constitucionalisme, a Itàlia, a Alemanya i a la major part de l'imperi austríac la revolució pretengué l'alliberació dels pobles oprimits com a primer pas per a la constitució d'estats nacionals regits per sistemes democràtics.
Les revolucions de 1848 marcaren la fi del sitema Metternich i posaren en primer pla el doble problema de les llibertats individuals i dels drets dels pobles. Tanmateix, cal destacar la irrupció de la classe obrera, que va participar moolt activament en totes les revoltes, plantejant reivindicacions d'un caire molt més social. Els nous ideals democràtics que es defensaran seran la sobirania popular, la llibertat i la igualtat social.
Primavera dels pobles
Nom amb què són conegudes les revolucions del 1848, perque comportaren el sorgiment d'uns nous ideals democràtics i el desvetllament de moltes nacionalitats, fins llavors adormides.
Revolució Francesa de 1848
S'inicià amb les revoltes de París dels dies 22-24 de febrer, que, amb la bandera del sufragi universal, enderrocaren la monarquia de Lluís Felip I de França, fou format un govern provisional que proclamà la república, obrí tallers nacionals (reclamats pels treballadors, molt afectats per la desocupació forçosa) i convocà eleccions -per sufragi universal- per a una assemblea constituent; aquesta, dominada pels representants de la petita i mitjana burgesia, clausurà els tallers nacionals, forçant les classes populars, dirigides pels socialistes, a revoltar-se altre cop (23-26 de juny); la subsegüent repressió anorreà anorreà temporalment l'esquerra i facilità l'accés de Lluís Napoleó a la presidència (desembre de 1848) des de la qual acabaria proclamant-se emperador (1851-52).
Tallers Nacionals
Tallers de l'Estat que foren fundats segons una iniciativa de Louis Blanc. Es regien pels principis col.lectivistes i els obrers rebien un salari fix cada dia.
Entitat de producció creada a París pel govern provisional revolucionari (febrer del 1848), que s'inspirà, bé que desvirtuant-les, en les idees socials de Louis Blanc. Per tal de combatre la crisi social i econòmica, els obrers en desocupació forçosa foren col·locats en obres públiques, però llur treball, mal organitzat, no fou rendible i llur nombre passà dels 10 000 inicials a més de 100 000, la qual cosa provocà un augment insostenible de les despeses. La seva dissolució (juny) ocasionà violents aldarulls.
Segona República Francesa
Període de la història de França que va des del 25 de febrer de 1848 fins al 21 de novembre de 1852. Proclamada després de l'abdicació de Lluís Felip, la república nasqué dividida entre liberals (Lamartine) i socialistes (Louis Blanc). La insurrecció popular de París (juny del 1848), provocada per la dissolució dels Tallers Nacionals, fou rigorosament reprimida pel general Cavaignac i, amb el triomf del partit d'ordre, s'inicià una reacció conservadora. Lluís Napoleó, elegit president, donà un cop d'estat (2 de desembre de 1851) que acabà pràcticament amb la república, bé que encara trigà un any a proclamar-se emperador.
Cop d'Estat de Lluís Napoleó
Acció protagonitzada per Lluísd Napoleó el 1851, pel qual proclama el Segon Imperi Francès.
Segon Imperi Francès
Període de la història de França que comprèn el període 1851-1870. Elegit president Lluís Napoleó Bonaparte, mitjançant un cop d'estat (1851), es proclamà emperador i basà el nou règim en l'exèrcit, l'Església i la burgesia. Napoleó III instituí el lliure canvi i procurà debades d'unir liberals i obrers (dret de vaga). La gran florida industrial, basada en el carbó, afavorí el nord del país. França disposà d'una xarxa bancària i ferroviària centralitzada. París s'embellí i la burgesia es féu rica. Després de ruïnoses guerres (Crimea, Mèxic), hom féu la guerra a Prússia: fou el desastre, la caiguda del règim (1870) i la proclamació de la tercera república francesa.
Assemblea Nacional de Frankfurt
També Parlament de Frankfurt. Assemblea constituent reunida a Frankfurt (1848-49) per donar una constitució a la Confederació Germànica. Després dels moviments revolucionaris del 1848, un grup de liberals formà una comissió (Vorparlament) per a organitzar les eleccions, que es feren per sufragi universal. L'assemblea, presidida per Heinrich von Gagern, es dividí en dues tendències: els partidaris de la petita Alemanya, estat imperial sota direcció prussiana i amb exclusió d'Àustria, i els partidaris de la gran Alemanya, amb inclusió d'Àustria. La constitució (votada pel març del 1849) establí l'imperi hereditari de la petita Alemanya i oferí la corona a Frederic Guillem IV de Prússia. Aquest refusà, i els representants d'Àustria es retiraren; l'assemblea es traslladà llavors a Stuttgart, però fou dissolta pel juny del 1849.
República Romana
Règim establert a Roma del 9 de febrer al 4 de juliol de 1849, arran de la revolució produïda a la ciutat (novembre del 1848) i de la fugida subsegüent del papa Pius IX. El parlament romà formà un govern provisional i convocà una assemblea constituent (5 de febrer de 1849), que deposà el pontífex i proclamà la república. Governada per Giuseppe Mazzini, que aviat compartí el poder amb Saffi i Armellini, en fou confiat l'exèrcit a Giuseppe Garibaldi. Atacada per una expedició militar enviada pel president de França Lluís Napoleó —que intentà d'atreure's així els catòlics francesos i la simpatia del papa—, sucumbí després de prop d'un mes de setge (3 de ju0), Du divorce (1801), Recherches philosophiques (1818) i Démonstration philosophique du principe constitutif de la société (1830).
